Llegats modèlics

Els llegats als museus

Les col·leccions d’art del segle XX han viscut les vicissituds de la nostra història. La societat catalana, sempre més partidària del que és privat que del que és públic, ha mantingut les herències d’obres d’art al si de les famílies o les ha venut fora del país quan li ha convingut. Hi ha hagut poca confiança en el que és públic, perquè allò que és de tots sovint no és de ningú. Excepcionalment, quan es creà el Museu d’Art de Catalunya al Palau Nacional, que obrí el 1934, tot semblava apuntar que l’actitud canviaria, amb magnífiques donacions en el transcurs de la seva creació com la de Lluís Plandiura. Durant el franquisme l’art del segle XX restà als menjadors privats de la burgesia i, especialment, l’art d’avantguarda, que quedà en mans d’unes elits modernes, cultes i obertes al mecenatge. Amb l’arribada de la democràcia tornà a engegar la maquinària dels museus públics i va començar a restablir-se la intenció de fer donacions als museus. Una de les primeres i espectaculars donacions va ser la col·lecció de Josep Sala i Ardiz al Museu de Montserrat el 1980, quan no hi havia una llei ordenadora dels museus públics i el projecte del futur MNAC estava per definir. L’altra donació significativa que va rebre aquest museu és la donació de Josefina Cusí, filla del farmacèutic Joaquim Cusí i Furtunet, familiar i amic del pare de l’artista, amb l’espectacular Composició amb tres figures. Acadèmia neocubista (1926), de Dalí, i vint-i-cinc dibuixos del mateix artista a l’exposició Dalí inèdit. Els dibuixos de Montserrat, que es varen exposar a Caixa Girona l’any 2007 i que ara són motiu d’un llibret publicat per l’Abadia, del qual n’és autor Jordi Falgàs.

Mercat i donacions

El mercat de l’art a Catalunya ha estat irrellevant en l’àmbit internacional i molt justet en el local, en un país amb molts artistes per metre quadrat. El mercat no ha pogut absorbir-ne la producció i en aquest moment hi ha molts fons d’autors contemporanis locals que les famílies volen donar als museus. No només hi ha la generació dels artistes de la segona avantguarda dels anys cinquanta sinó també dels artistes de la generació dels anys setanta. Tanmateix, els museus es troben amb ofertes de quatre-centes obres de cadascun dels autors com a llegat que no poden acceptar. Per una banda, doncs, vivim un moment dolç pel que fa als llegats, però per una altra no és assumible la seva absorció, pel cost d’emmagatzematge, restauració, assegurança, salvaguarda. Els museus han de conservar el millor de la contribució de cada autor a la història de l’art i en relació a la seva societat, però sovint els llegats no són de primer nivell, un cop el millor s’ho ha endut amb sort el mercat. Per contra, les obres de primera categoria se les ha emportat l’Estat espanyol com a pagament d’impostos i les col·leccions més valuoses en l’àmbit internacional s’han venut en subhasta, com ha estat recentment amb la col·lecció privada d’Antoni Tàpies.

Refugi de col·leccions

Diuen que el Museu de Montserrat és un dels que reben més donacions per evitar discussions en les herències de les famílies. Composició amb tres figures. Acadèmia neocubista, quadre conegut també com El mariner, és una de les obres cabdals de Dalí del seu període cubista, influenciat enormement per Picasso, després de la visita que Dalí li va retre a París el mateix any 1926. Segons Jordi Falgàs, és una de les teles més representatives del Dalí presurrealista: “La controvertida figura masculina de l’Acadèmia –Neptú, Apol·lo, mariner i nu acadèmic per a uns, sant Sebastià per a d’altres– també és un alter ego de Dalí. És una exaltació del cos masculí nu, una celebració hedonista del cos daurat pel sol que, tal com testimonien les fotografies de l’època, tant li agradava lluir al mateix Dalí durant els mesos que passava a la casa familiar de la platja des Llaner. Sensualitat i joie de vivre eren temes essencials per a Picasso des de principis de la dècada, i en aquesta obra Dalí va començar a interpretar-los amb al·lusions a l’homosexualitat i al sacrifici, angoixes que sens dubte eren latents en la seva relació amb Federico García Lorca, que l’abril del 1926 havia publicat Oda a Salvador Dalí. La col·lecció dels vint-i-cinc dibuixos que l’acompanyen, entre ells l’Estudi per al retrat de Maria Carbona (1925) i Estudis per a Venus i mariner, figures femenines i home en un paisatge (c.1925), enriqueixen aquest llegat que ha estat modèlic i que ha permès que no fugís del país una de les obres més emblemàtiques de Dalí.