“Quan s’acaba el llenguatge i el diàleg comença la violència”

És el primer text teatral que escric com a autor amb un principi i un final, tot i que de textos teatrals ja fa gairebé deu anys que n’escric. A vegades com a guions o altres fets per a visites teatralitzades al cementiri i al Gaudí Centre. No m’ha vingut de nou; era el pas que faltava per veure si era capaç de fer-ho tot des de zero.

La directora del muntatge, Ester Cort, volia parlar sobre els diferents tipus de violència, perquè tothom n’ha patit d’algun tipus. I això ho vam parlar abans de l’1 d’octubre. Vam estar remenant diversos textos i no vam trobat res que ens agradés; per això vaig decidir escriure’l jo. El títol Patró ve perquè la violència sempre segueix algun tipus de patró. És com un llenguatge, un codi; quan s’acaba el llenguatge i el diàleg comença la violència, que també té un emissor, un receptor i un codi. Una actitud violenta és un missatge cap a algú. Tot i que la violència gratuïta sí que existeix, sovint està pensada per donar un missatge determinat.

D’alguna manera sí, però l’obra ja estava escrita abans, a l’estiu. Em va influir el llibre del Roberto Saviano Gomorra, on veus clarament que una societat molt semblant a la nostra, que és la napolitana, està completament coaccionada per la violència. La gent acaba assumint la violència com a part de la seva vida. Després d’escriure l’obra vaig veure que també ens ha tocat viure un tipus de violència. Abans ja la teníem però potser era més individual i focalitzada.

A Catalunya està molt de moda l’estil de teatre in-yer-face (a la teva cara), que va estar de moda fa vint anys als països anglosaxons, i ara ens està arribant aquí. És un teatre que no amaga les parts desagradables de l’ésser humà. Potser aquest és l’estil que m’ha conduït. Però no deixa de ser una tragèdia.

Al cartell ja s’avisa que hi ha escenes violentes o desagradables. Si algú espera veure les comèdies amables que hem fet amb La Gata Borda, aquest cop canviem de registre i anem a buscar allò més desagradable.

No ens pensàvem que arribaríem tan lluny. Veníem amb un bagatge molt bo, que era el de l’escola de teatre del Centre de Lectura. Estem contents. Hem pensat que la manera de celebrar els deu anys no és fent un gran embolat sinó continuar treballant, perquè tenim molta feina. Hem de compaginar vida professional amb la companyia.

No. La directora sí que ho és, de professional. La resta no ens dediquem a això. Els quatre actors que volien fer el pas ja el van fer, però com a companyia no ens ho plantegem. No ser professional et dona la llibertat de fer el que et dona la gana. En el moment en què el teatre passi a ser una obligació, m’ho plantejaré. De moment, és un gaudi.

Aquesta primavera anirem a Sant Cugat amb un espectacle de Gabriel Ferrater que vam estrenar amb motiu de Reus Capital de la Cultura Catalana. I tenim altres encàrrecs que ara encara no podem avançar.

La Capital de la Cultura Catalana va tenir les portes obertes a les propostes de tothom, cosa que s’agraeix. Però com que ha estat tan plural, potser no hi ha hagut un projecte que hagi quedat i que hagi arribat a l’àmbit nacional. La repercussió al país no sé fins a quin punt ha estat gran. Sobre la Ciutat de la Música, ens ha sorprès a tots. Potser serà un fil narratiu cultural de tot l’any, però no en tenim coneixement del programa.

A Reus la cultura és un puntal important. Respecte a la resta de ciutats de l’entorn, les comparacions són odioses, perquè totes tenen èpoques i moments. Per exemple, Valls ara està molt forta. Penso que les entitats mantenen la cultura a Reus, però potser no només s’hauria d’aguantar per aquest costat.

La cultura en general no està gaire considerada ni als pressupostos locals, ni als de la Generalitat ni als de l’Estat. Per tant, no es poden fer miracles.