“Hem de convertir els museus en llocs que connecten amb la gent”

D’una primera jornada feta a la Universitat de Barcelona en la qual ens vam reunir representants de cases singulars i històriques de Catalunya per compartir models de gestió i preocupacions comunes. Alguns dels participants ens vam anar trobant i vam coincidir en la necessitat de crear una associació sense ànim de lucre que agrupés cases amb un valor significatiu i al final el 2015 vam fer una jornada al Museu Pau Casals per posar en comú les qüestions que crèiem que eren importants per crear l’associació.

Impulsar un espai de treball comú, cooperar en projectes, desenvolupar estratègies d’innovació, promoció i creació de nous públics i donar visibilitat a un tipus d’equipaments culturals i patrimonials que tenen una significació extra, ja sigui perquè està feta o construïda per un geni creatiu o perquè la persona que hi va viure té una rellevància i importància en si mateixa. Ja hi ha associacions d’aquest tipus a àmbit internacional, a Chicago o les Historic Houses d’Anglaterra.

Hem volgut que sigui una xarxa amb un marcat caràcter territorial i per això tenim la Casa Masó de Girona, la Casa Museu Duran i Sanpere de Cervera, Mas Miró de Mont-roig, Món Sant Benet de Sant Fruitós de Bages, el Museu Pau Casals del Vendrell, el Museu del Cau Ferrat de Sitges i també cases destacades de Barcelona com la Casa Museu Amatller, la Casa Vicens o Cases Singulars, una empresa que es dedica a la gestió i difusió de cases i espais singulars de Barcelona.

L’objectiu és ampliar la llista. Aquest febrer tindrem legalitzada l’associació i llavors ja es podrà obrir la sol·licitud per a totes aquelles cases que vulguin integrar-s’hi, que hauran de presentar un petit projecte museogràfic i els serveis que ofereixen, i la junta decidirà si les integra en funció de la seva significació. Ara tenim la petició de la Casa de les Punxes de Barcelona i la Casa Coll i Regàs de Mataró. No es tracta d’englobar-ho tot, sinó que parlem de cases amb una significació important i per exemple, la Casa Navàs de Reus seria un exemple de cases que hi haurien d’estar incloses.

Sí, perquè no parlem de museus moderns i grans, sinó de conservar cases històriques on hi va viure gent, cases amb problemes de restauració o cases petites on es fa difícil absorbir molts visitants. Tenim cases de gestió pública i cases de gestió privada, famílies que les volen obrir al públic només unes hores... una sèrie de problemàtiques comunes que a través de Cases Icòniques podem treballar.

Una de les funcions de Cases Icòniques és precisament detectar problemes a edificis que puguin ser possibles cases icòniques i que no tenen el tractament o cura necessari, ja sigui per part de l’administració que li correspongui o de la propietat. Hi som per pressionar o per assessorar i donar suport a qui vulgui impulsar un projecte.

Per poder ser Casa Icònica de Catalunya hi ha un mínim de serveis que s’han de complir, a banda d’estar feta per un geni creatiu o haver-hi viscut algú rellevant. Cal oferir un mínim d’hores d’obertura al públic, garantir un mínim de serveis, tenir un programa de restauració i conservació de la pròpia casa i també tenir un relat sobre l’equipament o el personatge que hi va viure.

Depèn molt de la casa icònica. En el nostre cas, al Museu Pau Casals, el públic és bàsicament nacional i el percentatge de públic espanyol i estranger és baix. A Barcelona passa exactament el revés i precisament un dels nostres objectiu és també poder intercanviar-nos públics. De fet fins aquest febrer oferim un passaport que es pot descarregar al web i que et permet visitar les actuals Cases Icòniques amb descomptes del 50%.

Cada cop més ens hem de convertir en espais que connecten amb la gent i amb el territori. I per això hem de fer activitats per a tot tipus de públic, més enllà d’explicar què tenim dins els nostres. La majoria de museus practiquen aquesta concepció de tenir la ment més oberta, fer visites teatralitzades, portar música, fer activitats familiars de cap de setmana, fusionar-se amb gastronomia... es tracta d’atraure gent i acabar sent actius importants allà on estiguem. El futur depèn d’això, més enllà de conservar, preservar i difondre el que tenim.