Les cartes de l’exiliat escalenc

Hi ha personatges que moren centenaris i que deixen escrits cinc volums de memòries i vivències que queden com una enciclopèdia històrica de la seva època. N’hi ha d’altres que tenen menys sort, que moren als 30 anys, en circumstàncies desgraciades, gairebé en l’anonimat, deixant només un centenar de cartes escrites en l’àmbit familiar, però que es transformen en un testimoniatge més emocionant –i alhora de gran valor històric– que no pas qualsevol enciclopèdia d’història. És la sensació que es desprèn de la lectura de les cartes de l’escalenc Jaume Pellicer. Neix al 1914, amb poc més de 20 anys marxa al front i mor als 30 per asfíxia al “tren de la mort” que arriba al camp d’extermini nazi de Dachau amb multitud de presoners apilonats als vagons. Per a més inri, mor quan ja s’ha produït el desembarcament de Normandia i comença l’ofensiva dels aliats que posarà fi al nazisme.

En aquest curt recorregut d’uns deu anys haurà vist la guerra, la derrota, l’exili, el periple dels camps de concentració, els treballs forçats, la resistència, passiva i activa. Amb la publicació de Jaume Pellicer Lleonart, Quicus. El tràgic exili d’un republicà (Pagès Editors), l’autor, Rafel Bruguera, treu de l’anonimat –o de l’àmbit estrictament local i familiar– aquest escalenc per fer una retrat dels pitjors anys que s’han viscut en aquest país i a Europa. Curiosament això no significa que sigui un llibre que es recrea en el pessimisme i la negror, perquè Pellicer no era d’aquest tarannà, al contrari: a banda de començar a expressar-se a l’Escala en el setmanari satíric Papitu, malgrat tot el que li toca viure és dels que prenen la iniciativa als camps de concentració per organitzar jocs o espectacles per distreure l’assistència. Fins l’últim moment Pellicer informa la seva família sobre les seves vivències, la situació militar i política a Europa, i vol saber què passa a l’Escala i al seu país. Les cartes que Bruguera transcriu, analitza i resitua en context per moments són com un llibre d’espionatge: per burlar les censures francesa i espanyola, Pellicer escriu en un estil codificat –explicat per Bruguera– amb referències a escalencs que només desxifraran els seus familiars. I escriu molt, tant que, en una de les cartes obertes per la censura, hi apareix una nota del censor que posa: “Se ruega escribir menos.” El llibre (que ahir es va presentar a l’Escala i es presentarà el 2 de març a la llibreria 22 a Girona) transforma un centenar de cartes de l’àmbit familiar en un llibre d’història i emocions.