L’estrany veïnatge

El seu pare arribava sempre a casa amb la revista Destino sota el braç, de manera que Xavier Febrés (Barcelona, 1949) aviat es va familiaritzar amb aquell “Calendario sin fechas” que hi publicava Josep Pla, el seu autor de capçalera i també el que més tem: de tant en tant, diu que ha de fer cures d’allunyament, però si cedeix i agafa qualsevol dels seus llibres, per qualsevol pàgina, torna a caure del cavall. Febrés ha heretat de Pla la seva grafomania: escriu amb profusió, diàriament i sobre temes d’una desconcertant diversitat. “La dispersió en si mateixa no trobo pas que sigui dolenta”, argumenta aquest periodista que ha abordat la biografia, el llibre de viatges i l’assaig i que produeix tant, que més d’un cop ha hagut de fer front a situacions inaudites, com ara somiar que té un original guardat en un calaix, despertar-se confús i, efectivament, trobar un mecanoscrit inèdit enrere entre les carpetes de l’ordinador. Tot i que els temes planians i empordanesos són un clar fil conductor en la seva obra, dels llibres dels quals se sent més orgullós són els més inclassificables, com el que va dedicar a les receptes de menuts o als cigars havans, sense comptar els que ha escrit sobre el tango o la tramuntana. Ara ha publicat al segell Arpa Breu història de França explicada als catalans, un títol equívoc que pot fer pensar en un manual divulgatiu o en un pamflet polemista i que representa, en realitat, un nou exercici d’aquell periodisme literari profusament documentat i servit en primera persona que Febrés ha convertit en una marca de la casa.

El to confidencial s’alterna, en aquest nou treball, amb el coneixement de l’historiador, les giragonses de l’assagista i les arts coloristes del cronista sensual i apassionat. “Ara ja vaig a París sense cap llista de coses que no em puc perdre, i per això he pogut adonar-me de fenòmens com la increïble florida dels castanyers d’Índies”, diu Febrés, la francofília del qual (qui no té un altar pagà on adora els seus formatges, el vi, la cançó, els museus i la literatura?) no li ha impedit adonar-se dels seus pecats de supèrbia. “Els parisencs continuen pensant que França es compon de 12 milions de parisencs i 44 milions de provincials”, assegura, i estan tan inflats de grandeur, que cada vegada que concedeixen el Nobel a un autor francès “més que guanyar-lo sembla que el recuperin”. Ara bé, el seu centralisme és d’una altra classe, opina Febrés, que coneix prou bé la Catalunya Nord dels anys que hi va treballar per al diari Libération.

“La política centralitzadora de la Revolució francesa va implicar substancials factors de progrés enfront del feudalisme, les forces reaccionàries, l’endarreriment rural i el caciquisme. Era un centralisme modernitzador i reeixit en aquest propòsit, cosa que no tots els centralismes poden dir. Això costa molt d’entendre als catalans d’aquest cantó de la ratlla.” Un centralisme beneficiós? En efecte, costa d’entendre, però Febrés hi insisteix: “Hauríem d’aprendre molt del catalanisme del Rosselló. No els insinuïs pas que deixin de ser francesos, perquè els resulta beneficiós.” De tota manera, considera que es va perdre una ocasió d’or per consolidar l’Euroregió que proposava Pasqual Maragall el 2004: “Era una idea brillantíssima i estratègica de crear l’aliança de 15 milions d’habitants que s’haurai estès des de Tolosa fins a València, però es va desaprofitar.”