Una proclama simbòlica

Des de la batalla de Prats de Lluçanès, la davallada de l’exèrcit carlí és inaturable i els comandaments són ben conscients que el darrer embat contra l’estat liberal també es perdrà. Malgrat alguna acció espectacular, com ara la captura de Castelló d’Empúries, les derrotes a Vic i Igualada provoquen un retrocés generalitzat i el desànim entre els combatents carlins. Altrament, algunes accions sanguinàries, com ara l’afusellament de 63 liberals a Llaés o de 27 a Besalú no fan sinó incrementar el seu desprestigi. Davant d’aquest escenari, els comandaments intenten donar algun cop d’efecte que permeti aixecar la moral i, al mateix temps, guanyar alguns adeptes a la causa.

L’escenari escollit és Olot, convertida en capital de la Catalunya carlina. A les 12 del migdia, la tranquil·litat dels veïns resulta alterada per un repicament general de campanes que anuncia un esdeveniment rellevant. Tal com proclama la premsa carlina, “el católico, el valeroso, el magnánimo Carlos VII ha puesto con su propia mano la primera piedra para la restauración nuestros venerados y suspirados fueros”. Dit en altres paraules: per la gràcia reial, Carles VII retorna al Principat les llibertats que va manllevar-li un avantpassat seu, Felip V. Tot seguit, el pregoner, acompanyat de la música habitual, recorre els carrers de la vila per tal de convocar els veïns al passeig del Firal; i, més concretament, a la casa Solà-Morales, que s’ha convertit en l’allotjament de Francesc Savalls i en el quarter general del comandament carlí. A la façana de la casa de la vila s’exhibeixen dos grans retrats a l’oli pintats per Josep Berga i Boix. L’un representa el pretendent i l’altre, la seva muller, donya Margarida. El primer encara es conserva a la pairalia senyorial i reprodueix un rei sense barba, amb una estètica molt més federal que no pas tradicionalista. Però encara resulta més trencador el de la seva muller, que apareix retratada amb un vestit escotat; una llicència de l’artista que ofendrà els mateixos carlins. Segons Ramon Grabolosa, un militar “més escrupolós en moral (..) i amb l’energia del croat, li va donar un cop de sabre amb gran insolència”. La pintura es va mantenir amb aquest tall fins que va desaparèixer, ja durant els anys de la guerra civil. A sota dels retrats s’hi poden llegir algunes proclames, entre les qual una que presenta “el Rey don Carlos VII como restaurador de los fueros de Cataluña”. I també altres en les quals es defensa la “unidad católica” i o es reclama “Abajo las quintas!”.

Al passeig del Firal, aleshores rebatejat com dels Infants, es concentren totes les forces de l’exèrcit carlí aquarterades a Olot. Tot seguit, comencen els parlaments. El primer a prendre la paraula és el rector de Sants, qui pronuncia una arenga als assistents. Després intervé Rafael Tristany, l’autoritat màxima de la Catalunya carlina. La part més rellevant del seu discurs és la que destaca que, a través d’aquell acte, Catalunya “recibe la prueba más fehaciente del cariño y la predilección que le profesa el rey nuestro señor Carlos VII (que Dios guarde), creando la Diputación de Cataluña, con la cual devuelve al Principado su autonomía administrativa y echa los cimientos de la legislación de nuestros pasados”. Després de la seva intervenció, Tristany, amb la seva barbeta bufada i l’immens bigoti, s’eixuga la suor que li regalima per les galtes; no sabem si provocada per la calor d’aquell dia o pel mal tràngol d’haver de llegir un discurs tan barroc com indesxifrable. Una vegada enllestits els parlaments, la comitiva, precedida pels gegants i al ritme dels flabiolaires, es dirigeix fins a l’església parroquial de Sant Esteve, plena de gent “de totes les classes, sexes i condicions”, on es canta el Te Deum habitual. La jornada es tanca amb il·luminació general i focs d’artifici.

La premsa reaccionarà de forma diversa a aquella proclama. Dos dies després, el setmanari El Iris, portaveu oficiós del carlins, descriurà l’1 d’octubre com un d’aquells dies “que formaran época en la historia de un pueblo y que brillan de un modo especial en los anales de una población; días que no los olvidaran jamás los que los presenciaron, y que recuerdan los venideros”. Com ens podem imaginar, la premsa liberal es mostrarà molt menys entusiasta i posarà en relleu que la proclama ha estat un simple foc d’encenalls. El diari La Igualdad, per donar-ne exemple, remarcarà que “ni la mojiganga de la proclamación ni los discursos tenían otro objeto que reanimar su decaído espíritu para volver a una lucha que cada día esquivan más”. La proclama era, certament, simbòlica, sobretot tenint en compte les escasses expectatives d’èxit dels carlins; però no deixa de resultar simptomàtic que els tradicionalistes consideressin que la restitució de les llibertats era un acte polític prou rellevant per guanyar adeptes a la causa.