La música del diable

Eric Gales, segons ell mateix, hauria de ser mort. Les drogues i l’alcohol el van portar a la frontera entre aquesta vida i la següent més de cinc vegades. Si ha aconseguit no anar-hi a petar no ha estat jugant precisament partides d’escacs, sinó armat amb una guitarra i tocant directament la música del diable, el blues, amb una potència destructora. Només amb la introducció de percussió i baix de la seva banda, els fonaments de La Mirona van trontollar. Després, Gales, un altre dels qui va caure a la marmita de Hendrix de petit, va lliurar-se a una audiència entregada no només per l’exhibició de la seva tècnica inversa (sic), certament inimitable, sinó amb un homenatge a una o moltes de les músiques negres que tots tenim al cap quan pensem en el Black Music Festival.

Amb Boogie Man, un antic tema de Freddie King –un altre dels qui l’espera a l’infern–, Gales i els tres monstres que l’acompanyaven van deixar clar que el blues és, de fet, un llibre en blanc i que ells són els dibuixants que l’omplen de color, ja sigui amb funk, jazz, rock dur o el que calgui. Amb un altre clàssic, Baby please don’t leave me (Buddy Guy), va mostrar la seva ànima més soul cantant pràcticament a cappella amb el públic fent un cor gòspel. Les jams i els solos van ser una constant. Sempre amb un groove frenètic però controlat. El tren avançava a tot drap però no descarrilava, com ara en la revisió instrumental brillant d’un clàssic de la música blanca, Don’t fear the reaper (Blue Öyster Cult). En la part final, el funk d’un tema original de Gales, Swamp, va fer lluir-se la seva percussionista a l’escenari per acabar amb una dosi de Hendrix a les venes introduït pel Für Elise. Al final, emocionalment exhaust, ho va dir: “Tornaré.”