Obres magnètiques

Cap pintura em va fer aturar com Les beaux jours, de Balthus, en una exposició dedicada a comparar l’obra de Derain, Balthus i Giacometti. Em costa de recordar entre els milers de pintures que tots hem vist de temàtica eròtica una de tan inquietant. L’obra em va atreure com un imant, em va fer concentrar en la imatge com si la resta d’obres no hi fossin.

Hi ha obres magnètiques, que et xuclen, que gairebé et paralitzen. Recordo la impressió que em va causar el primer cop que vaig veure en una església de Roma l’Àngel de la Inscripció de Bernini, d’una bellesa torbadora. O bé el retrat de La vecchia, de Giorgione, amb un rostre i una mirada que transmeten l’envelliment i el pas destructor del temps d’una manera colpidora. El cartró preparatori de Rafael per al fresc de l’Escola d’Atenes és un dibuix grandiós que em va semblar que sintetitzava tots els valors de l’Alt Renaixement, i em va costar sortir de la sala on s’exposa. Tampoc no em va ser fàcil sortir de la Capella Capponi de Florència després de veure les figures i els antinaturals colors incandescents de la pintura de Pontormo, o de la Sagristia Nova de San Lorenzo després d’admirar un conjunt de Miquel Àngel d’un nivell insuperable. Un ampli paisatge de Bohèmia pintat per Friedrich em va captivar llarga estona perquè sentia que m’eixamplava l’esperit, amb aquella sensació de quietud, de pau i de pregona harmonia.

Més enllà de les obres, és possible que hi hagi situacions que facilitin que experiències estètiques com aquestes es puguin produir. Potser no t’esperaves que passessin. Potser anaves sol quan van passar.