‘New’ nova figuració

L’any 1965, vençut per la incapacitat de travessar la difícil frontera entre la figuració i la no figuració sense confondre la geometria amb l’una o l’altra (va assajar unes planimetries), Joan Vila Casas va escriure una novel·la en què se’n fotia dels abstractes del moment i, de retruc, del cubisme, concedint a aquest, si més no, la categoria plàstica d’assaig de nova figuració, és dir, que el cubisme mostrava la incapacitat de recollir la realitat ambient (segurament per això el pintor devia passar de la plàstica a la literatura burleta –fou un dels guionistes de l’actor Joan Capri–). No cal dir que l’esclat informalista era per a ell per esclafir de riure davant de la pobresa creativa dels nous artistes.

No penseu que soc ingenu i escapista i que m’he oblidat de la realitat ambient en què vivim aquests darrers temps els catalans. De cap manera. Ben segur que no sabem encara ben bé què hem d’imaginar i estructurar, perquè el monstre que tenim al davant és pitjor que Saturn i és capaç d’engolir qualsevol cosa per així assolir els seus objectius que el món, la humanitat, pugui tirar endavant una realitat on viure-hi no sigui una proesa combativa constant sinó un bell viure gaudint de tot el que el nostre cervell, enginy i sensibilitat són capaços d’elaborar.

Però una cosa que sí que ja tenim en ferm és que tota forma, tot llenguatge que arrossegui els tarannàs i fers actuals no ens serveix; són enverinats, corromputs, falsos. Les idees transcendents de Plató o de Miquel Àngel o els falansteris de Fourier s’han exhaurit, tot ha esdevingut gasòfia. Tot està ara per fer, de les arrels i la base al cimall dels nous agrupaments. Preparem-nos per ser-ne els nous constructors.