Una anècdota col·lectiva

Un fet aparentment trivial que té lloc a Beirut, una discussió entre un cristià i un musulmà arran d’unes obres al carrer, acaba sortint de mare i prenent una dimensió política que fins i tot acaba en judici i la fa sortir als mitjans de comunicació; aquest és el punt de partida d’El insulto, la pel·lícula de Ziad Doueiri que ha representat el Líban en la darrera edició dels Oscars, com a millor pel·lícula en llengua no anglesa, i que també va guanyar la Copa Volpi al Millor Actor al Festival de venècia.

En una conversa amb El Punt Avui, Doueiri confessa que va ser una anècdota personal la que li va inspirar l’argument d’El insulto: “Tot va començar com un accident ximple fa uns anys, quan vivia a Beirut. Igual que passa a la pel·lícula, arran d’un accident que va fer vessar aigua, un treballador d’una obra em va insultar. Jo li vaig tornar l’insult, hi ha haver un intercanvi verbal, i finalment vaig baixar i em vaig disculpar. Un parell de dies més tard em vaig plantejar la idea de fer una pel·lícula que comencés d’aquesta manera però que no es resolgués, que s’anés complicant; cosa que podria haver passat perquè aquestes situacions són com una bola de neu que acaben escapant al teu control, hi estic familiaritzat des que era jove.” I és que el cineasta és bastant aficionat a construir metàfores col·lectives partint de petits fets íntims i quotidians. Segons ell, “en totes les meves pel·lícules he partit d’experiències personals, fins i tot quan he adaptat un llibre he fet canvis per apropar-me’l. M’agrada partir d’un fet petit i convertir-ho en una cosa més gran, m’agraden les pel·lícules de grans dimensions, que no només siguin intimistes, m’agrada que hi hagi molts extres”.

En aquest sentit, Ziad Doueiri juga a El insulto amb les codificacions d’un gènere tan popular com les històries de judicis, “un format que m’agrada molt, en aquest cas fins i tot abans de triar la història sabia que seria un drama judicial”. Un dels avantatges d’aquest format és que “a l’hora d’escriure les escenes, aquestes funcionen com un interrogatori a base de preguntes i respostes, la qual cosa conforma un diàleg molt dinàmic”. Segons el director, “els nords-americans són molt bons fent pel·lícules de judicis, ningú més les fa com ells, i per tal de fer El insulto vaig revisar molts films com Kramer contra Kramer, Dotze homes sense pietat, Anatomia d’un assassinat, Veredicte final, Philadelphia, i una de les més importants que s’han fet mai tot i que molta gent no l’ha vista: Els judicis de Nuremberg, de Stanley Kramer, que no només tracta sobre nazis sinó sobre la complexitat de l’ésser humà”.

Un dels fets que sobresurten a El insulto és el dibuix de les dones, sempre més predisposades al diàleg i a la concòrdia que els homes, viscerals i orgulloos. Doueiri va escriure el guió amb la seva exdona, i explica que “en totes les meves pel·lícules hi ha personatges femenins molt poderosos; m’agraden molt les dones i sempre poso molta cura a l’hora d’escriure aquests personatges, de triar les actrius, de fotografiar-les...”