Saviesa narrativa

Isidre Grau (Sabadell, 1945), enginyer químic de formació i professor de català, ha estat quinze anys professor de tècniques de novel·la i de conte a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. En aquest mateix suplement va tenir una secció sobre com escriure contes durant molts anys. A més, la seva producció literària és dilatada: catorze novel·les (destaca la pentalogia d’Els colors de l’aigua, l’inici de la qual va rebre el premi Sant Jordi del 1985), assajos literaris, obres de gènere infantil i juvenil, títols col·lectius (va ser membre d’Ofèlia Dracs) i fins a deu reculls de contes.

El darrer és aquest Pinyols madurs, en què recull vuitanta-cinc biolits publicats durant els darrers quatre anys, amb una periodicitat quinzenal, a la revista digital Núvol. Bernat Puigtobella, director de Núvol, defineix a la introducció del recull el biolit com “un espresso, o una pastilla d’efectes retardats, que es proposa de concentrar tot un món en la mínima expressió”. Per a l’autor, són “instants de vida passats per la literatura”. D’aquí el terme.

En un espai immens com el digital és on es podrien publicar contes de llargada maratoniana, però Grau, sàviament, opta pel contrari. Quan cada cop més costa mantenir la concentració lectora (en pantalla) gaire estona, és més lògic oferir contes breus que es puguin llegir d’un sol glop. Grau ha partit en cada conte d’un estímul diferent. I ara els ha reunit formant grups que els presenten per temàtiques. Quinze grups, com ara Posar-hi art, en què les trames giren al voltant del món de les arts plàstiques; Homenatges, amb peces dedicades a Joyce, Hemingway, Txèkhov, Rodoreda, Allan Poe, Kafka, Calders i Mrozeck; Tirant a negre, amb històries amb morts pel mig; i, entre d’altres, Laberints familiars, Amors incondicionals i En trànsit, amb el viatge com a excusa argumental.

Com el mateix Isidre Grau defineix: “El més difícil sempre és trobar el pinyol de la història; després és cosa de desplegar l’argument i fer créixer els detalls. Escriure i sobretot reescriure, esporgant el que sobra, injectant el que falta, fins que el pinyol ja està madur, al servei del lector.” Perquè un conte demana molta feina i, com més breu, encara més. És un gènere molt exigent, no un camp de proves (com alguns se’l prenen).

I els contes de Grau són tècnicament impecables. Cadascun és independent, amb gir final, alguns, però la majoria deixant fils penjant perquè el lector cusi la història com millor li sembli. Universals, en el sentit que parlen de sentiments. Amb tons variats: dramàtics, reflexius, juganers, amb pinzellades d’humor, d’intriga, de poesia... Sense excessos, com és habitual en l’autor. La imatge de la portada és una magnífica definició: una magrana, amb la pell estripada de tan madur que està el fruit, i les llavors, de color roig robí, a punt de vessar damunt nostre, cadascuna amb el seu petit i sucós tresor.