La conquesta de l’est de Rússia

Qui no ha somniat mai viatjar en el Transsiberià? Sortir de Moscou i anar cap a l’est deixant passar les hores mentre aquest tren mític travessa les estepes siberianes fins a Vladivostok? Un dels primers a fer-ho va ser el després ministre francès i primer director de l’Oficina Internacional del Treball (OIT), Albert Thomas, que a principis del segle XX, quan encara estudiava, va rebre el millor premi que es podia imaginar: un bitllet de la companyia Wagon-Lits per recórrer els més de nou mil kilòmetres del camí de ferro que creua la gran Rússia en una ruta que, aleshores, simbolitzava la conquesta dels territoris de l’est. Perquè si la febre de l’or va revolucionar l’Oest dels Estats Units i del Canadà generant un potent moviment migratori i tota una literatura sobre pioners, les terres indòmites de l’altra banda del Pacífic també van atreure viatgers, geògrafs i periodistes delerosos per l’exploració d’uns espais oberts d’una bellesa gairebé escruixidora. L’altra Rússia.

Amb tantes hores al tren, el jove Thomas va amarar-se d’aquests paisatges, pobles i ciutats que li van permetre observar mercats, esglésies, cementiris, barques, camps... de llocs com el Volga, Samara i els Urals. Thomas va conèixer la Rússia agrícola, la mercantil i la industrial, però sobretot va acostar-se a la població russa per acabar escrivint-ne un breu i bell relat de viatges, Transiberiano, on cada paraula té un perquè. El trajecte li va donar temps a Thomas per descriure els fets més comuns a partir dels quals deduir problemes històrics i polítics amb una atenció pels matisos i detalls que recorda aquella mirada encertada del periodista català Gaziel.

Transiberiano desplega una prosa que avança al ritme del sotragueig del tren i ens agombola mentre ens convida a fixar-nos en les condicions de vida dels mujiks, els pagesos, i a endinsar-nos en les tripes d’aquest ferrocarril cosmopolita que representava (i encara representa) la barreja de cultures. Thomas també travessa llacs abissals i zones volcàniques, però sobretot retrata una societat en plena transformació. I viu, sense saber-ho, els anys previs a la nova Rússia.

De literatura sobre el Transsiberià n’hi ha hagut força en els últims anys. En destaquem, per la visió periodística, El tren més llarg, de Fernando Martínez Laínez, i per les acurades descripcions, Billete al fin del mundo, de Wolmar Christian. Però a part del valor de ser un text pioner, el llibre d’Albert Thomas destaca per la seva elevada capacitat de recrear el microcosmos del personal del tren (electricista, metge, maquinistes, cambrers...) i perquè desprèn la passió de l’autor per una obra d’enginyeria que construir-la va costar molts maldecaps. Transiberiano és fruit d’un moment històric que ja no existeix, en què trobar-se estrangers no era tan habitual com ara, que vivim en trànsit perpetu. Una època en la qual el temps, els camins i les distàncies eren més llargs. I potser més fascinants.