L’art que s’integra en la vida

Va ser durant una virulenta tempesta que la prunera va cedir definitivament. Ja feia temps que mostrava signes crepusculars, unes esquerdes que els aiguats van acabar d’esqueixar fins deixar-la penjada entre el marge i la feixa. Quan Jaume Geli (Banyoles, 1967) la va veure va pensar que no hi havia una obra d’art més perfecta, que res ni ningú podia superar una creació esculpida per la força desbocada de la naturalesa. Ja n’hi ha massa d’artistes que juguen en va a ser Déu. Tal com es va trobar l’arbre caigut, amb els seus senyors tres metres de dimensió, el va traslladar a la Fundació Valvi de Girona. En la mateixa posició mortal, per no manllevar-li ni un bri del seu dramatisme. L’únic que va fer va ser arrencar-li les restes d’escorça, però ni això va ser un gest manipulador: tan sols va completar la feina que estaven fent les cabres, obstinades a rosegar el tronc fins deixar-lo nu.

És aquest anar a l’essència de les coses la raó de ser de l’exposició que Geli presenta fins al 31 de març a la institució gironina, culminació d’un procés, tant mental com físic, i sobretot molt emocional, que l’artista ha desplegat durant tot un any, coincidint amb el seu mig segle de vida. D’aquí el títol de la mostra, Projecte L, que invoca els seus 50 anys en números romans i alhora la forma d’angle que ell ha dotat d’una simbologia pròpia per defensar la idea que l’art està integrat en la vida. I encara més: en la vida quotidiana. Que l’art és, senzillament, vida.

A Geli no el trobaran pas en una botiga de belles arts comprant tubs de pintura, ni el sentiran desviure’s per posseir un bloc de marbre de Carrara. El trobaran traient bardisses en un terreny de boscos i camps entre Banyoles i Fontcoberta. No és en allò noble sinó en allò pobre, brut, marginal i destronat, i en les seves contradiccions, on cerca la veritat. Els seus materials artístics són objectes del seu entorn més proper, que es degraden lentament, que estan ferits i que passegen la mort fins que ell els insufla una nova significació que els fa reviscolar. Geli està entestat a transformar allò banal en art. Una rentadora que se li va cremar i que, desmuntada, s’imposa a la paret com un retaule barroc. Unes branques que un pagès va pretendre destruir en una pira i que ell va rescatar calcinades per brodar un preciós mosaic d’empremtes, a mode de sudaris cendrosos, perquè les coses també tenen memòria.

Però és que la matèria primera de les seves peces també són moments i records personals. L’intangible pren forma en les seves obres. La forma de les eines de l’avi forjador. No el va conèixer perquè va morir jove, però sap que li deu aquest neguit artístic que el persegueix a totes hores. A l’exposició l’invoca amb els sons primitius de la feina del ferro en una instal·lació en la qual fins i tot ha reutilitzat els seus propis projectes artístics antics, alguns dels quals van lluir en la primera exposició que va fer a la Fundació Valvi, el 2009. No hi ha res que el desesperi més que entaforar l’art en un magatzem quan ja ha complert la seva funció. Les obres també tenen una vida limitada També cauen en l’oblit, envelleixen, fan nosa. També es poden reciclar com un electrodomèstic atrotinat o les despulles dels arbres. Geli creu que la vida més intensa i autèntica de l’art transcorre quan s’està gestant. “Donc molt poca importància al treball fet. El que em motiva és acabar per tornar a començar”, remarca. És la humilitat dels artistes el que ens fa adonar que l’art, malgrat tot, ens segueix salvant.