“Els tiratges no reflecteixen aquesta actualitat del gènere negre”

Som originals en aquest sentit. El concepte aplega millor els dos grans blocs en què podem dividir aquesta literatura. La novel·la negra, per una banda, és la que dona més importància al context social, a la idiosincràsia del delinqüent. La policíaca, per l’altra, és aquella que es basa en la resolució d’un cas per un policia o un detectiu. Les dues són englobades en el terme novel·la criminal.

Els especialistes l’usen molt, però en els festivals s’acostuma a parlar bàsicament de novel·la negra.

No és cap originalitat nostra. A França, que és el país del món on hi ha més festivals d’aquest tipus, quasi un centenar, n’hi uns quants que també combinen la literatura amb el vi. Nosaltres vam pensar de fer-ho perquè l’Espluga és una zona vinícola tradicional i vam pensar que també serviria per promocionar la DO Conca de Barberà. La finalitat no és que el públic i els escriptors vinguin a beure vi, sinó que és un element per ambientar. De fet, existeix una iniciativa del Departament de Cultura de la Generalitat que es diu Biblioteques amb DO. Promou a la xarxa de biblioteques públiques les lectures acompanyades de tast de vins.

Pot ésser-ho, sí.

Aquest any, més que mai. En les tres edicions anteriors el festival es movia per diferents llocs i emplaçaments de dins el poble. Programàvem els actes en escenaris diferents, ja fos al museu, en un celler o a on calgués. Aquest cop ho plantegem de manera diferent i tot queda concentrat al Museu de la Vida Rural. Hi incorporem més actes perquè ens estalviem els desplaçaments d’un lloc a l’altre. Som conscients que haurem d’anar amb molt de compte amb els horaris i ser estrictes amb el temps per no acumular retards.

En bona part, sí. Existeix una mena de moda i la prova és que cada vegada hi ha més festivals, no només a Catalunya sinó arreu de l’Estat. El problema que tenim amb el català, i aquesta sí que és una característica fonamentalment nostra, és que la novel·la en català està en inferioritat de condicions respecte a la novel·la negra en espanyol. Per això creiem que necessita ser estimulada i potenciada.

Encara no, almenys pel que fa a la novel·la en català. Se’n parla més, això és una realitat, però els tiratges no reflecteixen aquesta actualitat del gènere. Per posar un exemple, li diré que cada any donem dos premis, un de nacional i un d’internacional. Massimo Carlotto és l’escriptor internacional a qui volem fer reconeixement i el premi nacional és per al mallorquí Antoni Serra. Té escrites 34 novel·les del seu protagonista, Celso Mosqueiro. Als anys vuitanta feia tiratges de 15.000 exemplars per cada llibre. Actualment, que un autor en català aconsegueixi un tiratge de 1.500 llibres ja es pot considerar un èxit. Evidentment, faig l’excepció dels molt mediàtics, però aquest és un tema a part.

És cert que una mica sí que tenia aquesta consideració. Però, en realitat, en aquest gènere no passa res que no passi en els alters: hi ha la bona literatura i la mala literatura. Durant anys els crítics han considerat que una cosa és l’alta literatura i una altra cosa són els gèneres, però jo considero, i crec que molta gent hi estaria d’acord, que no té sentit. Si és una bona novel·la en termes d’estil i de qualitat, un llibre de crims pot tractar de manera interessant el món que envolta aquella determinada situació. La literatura és el tractament que es fa tant del llenguatge com de la temàtica.

La novel·la negra escandinava és una moda i el problema és que ens n’ha arribat de tot, bo i dolent. És un fenomen que no acabo de veure positiu, perquè impedeix que els autors propis puguin tenir més ressonància.