“Els rabassaires van demostrar que un nou ordre social és possible”

Avui, fins i tot persones dedicades a l’activitat social o política, han oblidat aquest moviment del seu pòsit de sindicalisme autogestionat. La unió d’aquests pagesos sense terra ni patrimoni va aconseguir fundar societats i caixes de previsió social de tota mena, de socors mutu, assistència sanitària. Després de la gran tragèdia de la fil·loxera, va modernitzar l’activitat agrària, diversificant-ne els conreus de Catalunya i introduint-ne, com ara el de la patata primerenca. Propugnaven un nou ordre social i van demostrar que era possible, tot aconseguint ser més competitius que els grans propietaris: anaven a la llotja, guanyaven subhastes, compraven llavors i adob a bon preu i van eliminar del tot els intermediaris. Comercialitzaven amb l’estranger, amb Lituània, Suïssa, el Regne Unit, Alemanya... Als edificis del sindicat es feien classes de català i de tecnologia aplicada a l’agricultura, s’explicaven els esdeveniments polítics... Tenien un propòsit: convertir les noves generacions en l’avantguarda del món. Eren gent molt moderna. Fins i tot ho serien avui, sí existissin, però han desaparegut del paisatge polític.

La revisió dels moments d’efervescència i la vindicació catalanista del primer terç del segle XX són molt diverses. Moments de plantejaments transversals, com Solidaritat Catalana el 1906, que es trenca per les posicions diverses sobre els fets de la Setmana Tràgica. I durant la reivindicació del primer Estatut d’Autonomia, quan també es trenca la transversalitat arran de la vaga general iniciada per La Canadenca. Les classes urbanes més populars se’n van cap a l’anarcosindicalisme, però a la Catalunya rural es queden al catalanisme, perquè estan vinculades a la Unió de Rabassaires, amb 100.000 afiliats. Els rabassaires havien demostrat que el seu catalanisme era compatible amb mecanismes d’acció coordinada i autogestionada, que generen prosperitat als més dèbils. Aconsegueixen arrelar el vot rural cap a posicions de republicanisme popular i transformador. Pot semblar que les grans mobilitzacions actuals són novetat, però en una Catalunya amb pitjors comunicacions i que es movia en carro van ser enormes per la llei de jurisdiccions o pel primer projecte d’estatut, amb els alcaldes alçant les vares com ara.

Tenien un idea de les llibertats nacionals, però a més creien que no servia per a res si no donava oportunitat als més dèbils. Demostren que l’ordre de les coses es pot alterar i es poden donar oportunitats als qui no en tenen.

No hi ha dos períodes històrics idèntics. La proclamació de l’Estat Català de Companys té molt poc seguiment a Barcelona, encara que sí que hi ha víctimes a la ciutat. Per contra, detenen 130 alcaldes i 600 regidors, per tant a la Catalunya rural sí que en té, sobretot on hi ha la Unió de Rabassaires. Hi ha similituds interessants: el 1935, el Tribunal de Garanties Constitucionals va declarar inconstitucional la intervenció de la Generalitat.

La política sempre s’ha viscut d’una manera molt natural a casa meva. El meu pare m’ensenya els deu principis republicans com a plantejament de vida, en un moment difícil. El franquisme pren tot als rabassaires: edificis, molins, premses, eres de batre... Els feixistes s’instal·len a can Pinyonaire i obliguen la dona del rabassaire a fer-los el llit, el menjar i enllustrar-los les botes. Fins i tot els arrenquen el telèfon, no els deixen vendre als mercats locals i els tenen aïllats. Els rabassaires eren molt presents al Vallès, el Maresme, l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, el Penedès i el Garraf. Zones que es van anar omplint de polígons industrials, aigües contaminades, infraestructures... Als pagesos, se’ls obliga a treballar sense sistemes de cooperació.

Teniu la percepció que la reivindicació d’emancipació nacional és més uniforme al món rural, però crec que hi ha de tot. La pluralitat és un dels principis de la democràcia. Visc en una ciutat de mestissatge pur i amb més concòrdia de la que s’explica. L’enfrontament és més en el discurs institucional que en la quotidianitat, sortosament.