Falta veritat en aquest quadre tràgic

Aquestes Troyanas ressonen a actualitat quan es projecten les imatges d’una ciutat devastada com Alep, a Síria, o de qualsevol altra que evoca la ciutat acabada de caure, Troia, en el text d’Eurípides. I és que les obres universals ho són perquè sempre ressonen en l’actualitat. El cas d’utilitzar avis, dones i fills com a eina per humiliar el vençut continua sent una situació actual en les guerres del segle XXI. Com a les Troyanas, les dones són un botí per humiliar. En certa mesura, també es constata que les raons de la guerra són capricioses, interessades, només amb l’objectiu d’aconseguir la riquesa natural del terreny a conquerir.

En aquesta adaptació, també s’opta per un vestuari atemporal i per una escenografia simbòlica que, possiblement, aparegui molt més carregada al Romea que amb els metres de boca de l’amfiteatre Grec o de Mèrida, on es va veure l’estiu passat. En aquest embalum de cossos i la t de la ciutat de Troia caiguda hi ha la imatge de la ciutat vençuda per una traïció que només l’èpica ha transformat en heroïcitat (amagar-se dins d’un cavall de fusta i rematar el setge amb un atac en plena nit i sense avisar l’enemic).

La directora Carme Portaceli, que sap treure l’emoció de molts textos contemporanis (amb La nostra classe, de bandera), que sap fer vibrar adaptacions com Jane Eyre: una autobiografia i fa preciosos i dolorosos cants de dignificació de la dona com Només són dones, no ha sabut imprimir veritat als personatges. S’han quedat en la part més èpica de la tragèdia, però, tot i el cabal d’emocions, cansen més que aclaparen. L’excepció és en l’epíleg, en què es mira de tornar a una realitat quotidiana: Les persones normals són els botxins més perillosos i els que patiran més les conseqüències de les seves atrocitats passades. La contenció (o el distanciament com en el cas de L’orfe del clan dels Zhao) ajuda molt més a sintonitzar amb la veritat actoral.