Filosofia, reflexió, esgrima i humor

Avui que la filosofia fuig de les aules com si fos un gat escaldat i que els plans d’educació van escalfant l’aigua per escaldar el moix, ens alegra l’aparició d’una història de la filosofia, encara que sigui una historia torcida. És torçada, plena d’humor i molt seriosa.

En dos volums, Luis Soravilla va desgranant amb humor tota la història de la filosofia, des de l’escola de Milet i els clàssics grecs fins a Ramon Llull, al primer volum i, des de Guillem d’Ockham, que va posar l’escolàstica de potes enlaire, fins als actuals generadors automàtics de textos filosòfics, al segon volum.

L’humor ens ajuda a penetrar sense complexos en les reflexions dels grans pensadors, un humor que ens fa esclatar de riure quan llegim el llibre a soles, però que caldrà reprimir si estem davant d’algú, no fos cas que ens prenguessin per bojos o, si més no, que ens tinguessin per un individu sospitós, car això que algú es peti de riure amb un llibre a les mans crea recel i malfiança.

La mort a les aules de la filosofia ens pot fer creure que el pensament teòric perilla i, per tal de no caure al pou del pensament únic i dirigit, no se’ns acut cap altre remei que mantenir-nos ferms practicant el dubte racional i sistemàtic i, tanmateix, crear un espai mental de pensament crític amb humor i sense por. Dic amb humor, com ho fa en Soravilla en aquests dos volums, perquè l’humor és reflexió i és un distanciament de la gravidesa filosòfica que, amb massa freqüència, ens provoca un rebuig dels textos ontològics, metafísics o lògics.

Llegint la Historia torcida de la filosofía comprovem que l’humor, en si mateix, ja provoca la reflexió. El pensament teòric es fa més viu, mentre la rialla ens trasllada dels clàssics grecs a la Il·lustració i als empiristes. L’humor ens preserva de l’enuig que produeixen els dogmatismes i ens resulta més fàcil relativitzar-ho tot.

Ens qüestionem l’enrenou de les ideologies i dubtem. Ens en riem del pessimisme de Schopenhauer i amb humor admirem l’estrella dansant que Nietzsche va posar al firmament. I no sentim cap rau-rau davant les escoles de Cambridge o de Frankfurt. Pensem sense limitacions, és a dir, filosofem. El sentit crític guanya amb perspicàcia i el riure ens estimula la ment i qüestionem sense desassossec la modernitat i la postmodernitat i, fins i tot, l’humor ens obre una esperança, una esperança electrònica, que ens fa confiar en les màquines del pensament, aquestes que s’autoprogramaran i prendran decisions polítiques que faran avergonyir més d’un d’aquests que amb prou feines han llegit Cícero.

Els dos volums de Soravilla són dues estocades d’esgrima a favor de l’esperança de la reflexió teòrica i del lliure pensament. Ah! Cal afegir que Luis Soravilla practica l’esport de l’esgrima.