Art

Maria Guinovart

Filla de l'artista Josep Guinovart

“Sense pintar, s’hauria tornat boig”

Quan una obra ja estava feta, deixava d’interessar-li. L’arraconava, i molta es va destruir
Deia: «L’única bandera que m’agrada és la pirata.» I al final: «De la bandera, ni el pal.»

Hi ha fills i fills d’artistes. No tots acaben compenetrant-se amb l’esperit dels seus pares o mares. La llista d’hereus que només hi connecten per treure’n profit comercial i que acaben traint la seva voluntat és llarga. Però hi ha casos molt més nobles de fills que realment lluiten per mantenir viva la memòria dels seus pares artistes. Maria Guinovart, filla única de Josep Guinovart (1927-2007), s’hi està deixant la pell. Els últims dos anys, ella i el seu equip, petit però entusiasta, han estat treballant a fons el programa de l’Any Guinovart, que té Àlex Susanna de comissari i que s’està celebrant per recordar el desè aniversari de la seva mort. Josep Guinovart, Guino per als amics, ha estat un dels artistes més singulars de l’art català del segle XX. Amb ella, la seva filla, tracem la seva personalitat.

No deu haver estat fàcil posar ordre en el llegat de Josep Guinovart, un creador tan i tan compulsiu.
I desorganitzat. Quan va morir, vam entrar al seu magatzem de Castelldefels i vam quedar glaçats. Allò era un caos absolut. No se n’havia cuidat gens. Però des de la seva lògica, s’entén tot: quan una obra ja estava feta, deixava d’interessar-li. Molta peça es va destruir. D’una banda, perquè contenia matèria viva, i, de l’altra, perquè ell l’havia abandonat en un racó amb, i et posaré un exemple real, una fuita d’aigua a sobre.
No va ser fàcil, no.
Vam inventariar totes les peces, les de Castelldefels i les d’Agramunt, amb celeritat perquè crec recordar que només teníem tres mesos per tramitar l’acceptació de l’herència. I, com et dic, vam haver de prendre decisions dràstiques perquè hi havia molta peça que s’havia de sacrificar. Estaven en tan mal estat que eren irrecuperables. Les tenim documentades, però ja no existeixen.
Ell no hi hauria donat cap importància, a aquestes pèrdues.
Cap ni una! Si en Guino no hagués pogut ser pintor hauria embogit. No hauria pogut fer res més, perquè per ell la pintura era el seu idioma, la seva forma d’expressar-se. Però no veia l’obra d’art com res sagrat. Quan va començar la guerra de l’Iraq, tots els seus quadres l’evocaven. Quan es va acabar, va agafar un altre discurs. Hi ha una anècdota que l’explica molt bé. Hi havia gent que li demanava que li restaurés una peça antiga, i ell els la tornava totalment diferent. Això li va passar a la pobre Lourdes, una amiga seva de Mallorca, també artista. Tenia una peça que se li havia fet malbé, la va enviar a Barcelona i al cap de res en Guino va morir. Em va dir que la volia recuperar, me la va descriure i em vaig posar a buscar-la. No la trobava enlloc. Va venir ella i tampoc la va reconèixer. Fins que vam veure un llenç repintat de blanc. En Guino volia començar-la de zero! Així era ell: tot el contrari d’un productor de quadres o del que jo en dic un funcionari del pinzell.
Quan va morir, Maria Lluïsa Borràs va escriure que probablement Guinovart havia estat l’artista més compromès amb el seu temps. Hi està d’acord?
Totalment. Res li era aliè. Estava per tot i per tothom. Una altra cosa eren els partits polítics, i això sí que no feia per ell. A casa seva s’havien fet reunions del comitè central del PSUC, perquè la meva mare estava molt polititzada. S’ho passava fatal. Ell sempre deia: “L’única bandera que m’agrada és la pirata.” I va acabar dient: “De la bandera, ni el pal.” Militava en la vida. I era un gran lluitador de les llibertats. Fa uns tres o quatre anys, el Jordi Carrió em va dir que tenia una peça que en Guino volia donar a Xile quan s’hagués implantat la democràcia. I la hi vam acabar portant, sí.
Quin és el principal record que li ha quedat d’en Josep Guinovart home?
Com a home o com a pare? Perquè no és ben bé el mateix... Com a home, vaig arribar a la conclusió que era un savi. Deia coses molt profundes i visionàries. Era un gran conversador, però també era un home de molts silencis, amb molta necessitat d’introspecció i de meditació. El recordo mirant a l’infinit. Com a pare... [riu] era un cas com un cabàs. Els meus pares estaven separats i quan em tocava estar amb ell, sempre, i quan dic sempre vull dir sempre, quedàvem per dinar i arribava tard, després m’arrossegava a les ferreteries perquè havia de comprar eines i més tard quan anàvem al cine s’adormia i roncava i jo em moria de vergonya. També em portava a les galeries i em deixava entretinguda dibuixant. Molts dels meus gargots, i també els dels meus fills, els acabava incorporant a les seves obres.
I com a artista, quin és el record més potent?
Que era un artista total. Era un gran pintor, un gran escultor, però és que també era un gran cuiner i... un gran músic! Un dia va descobrir una gravadora que corria per casa i es va posar a cantar. En una exposició a la galeria Joan Prats va posar la cinta sense dir que era ell. Va agradar. Els que són artistes de debò no ho són només en un camp. També hem descobert uns quaderns amb anotacions seves i estan molt ben escrites. No va tenir, i això em fa molta ràbia, la necessitat d’escriure unes memòries. Haurien sigut fantàstiques.
L’Espai d’Agramunt va ser una de les seves grans il·lusions. Va triar el poble d’origen de la seva mare i el seu refugi durant la Guerra Civil quan era un nen, el Far West de Catalunya, i va descartar Barcelona, on hauria tingut molta més visibilitat.
D’entrada, no volia fer-lo enlloc. Deia que la paraula fundació li sonava a mausoleu. En Guino no tenia cap voluntat de transcendir. Va ser gràcies a la insistència de l’alcalde d’Agramunt de llavors, Josep Huguet, que es va animar, perquè li va donar carta blanca perquè fes el que volgués. I la veritat és que s’ho va passar teta. T’he de dir que jo soc del parer que no cal una fundació per a cada artista, entre d’altres raons perquè no és sostenible. El que defenso és que tots els artistes han d’estar representats. M’ho he plantejat moltes vegades, de fer un espai compartit, per exemple del grup Taüll. Però el cert és que, tal com el va concebre Guinovart, és incompatible. La seva obra s’ho menja tot. Dit això, dels magatzems que també es va fer construir als afores del poble, hi ha unes maquetes precioses del que amb tota probabilitat ell s’imaginava que seria una segona fundació.
La trista realitat és que els museus de capçalera de l’art català han ignorat i continuen ignorant els artistes de la postguerra en els seus relats.
És incomprensible, perquè és una generació d’una creativitat desbordant. I, hi insisteixo, no et parlo només de Guinovart, et parlo de tots. I d’aquí a caure en l’oblit no hi ha res. No diuen que hi creuen tant, en la cultura? Doncs no ho demostren. T’he de dir que confio en el projecte que té el MNAC d’incorporar-los, per fi, a les seves sales. El Pepe Serra i l’Àlex Mitrani estan decidits a fer-ho.
No sé si Guinovart va morir afectat per aquest menyspreu.
Ell va ser un artista lliure que no es va vincular a lemes ni a galeries, i aquesta independència li va suposar un cost que va assumir. Tampoc hi va ajudar aquell artista que va posar pals a les rodes de forma descarada als altres artistes. Els va anul·lar a tots. En Guino no era una persona ressentida, però tenia el seu ego, és clar. Un ego ben entès, gens destructiu.
Però el cas és que, ara que ja estan tots morts, i davant la desídia institucional, mantenir viva la memòria d’aquests artistes depèn els seus fills (si en tenen, que no és el cas de tots), entusiastes com vostè o com, ara em ve al cap, la filla de Subirachs, que acaba d’obrir un espai amb la seva obra al Poblenou. Maria Guinovart va tenir clar des del primer moment que havia d’assumir aquesta missió?
Jo remava professionalment en sentit contrari, però el meu pare, que només volia gent de confiança al seu voltant, de fet només gent de la mateixa família, m’hi va acabar portant. Un dia em va demanar que anés a recollir, crec que era un gravat, en un estudi que tenia al carrer del Call. Em vaig trobar tota l’obra gràfica tirada al terra. Horrorós. Em va dir que ell no tenia temps d’ocupar-se’n i m’hi vaig posar jo, amb ajuda, perquè allò era una feinada titànica. Així vam començar, fins a catalogar 1.300 exemplars diferents, i encara no hem acabat. Però és en aquell moment que vaig prendre consciència que havia d’endreçar el treball del meu pare perquè si no desapareixeria. Llavors només gestionàvem l’obra gràfica, la original seguia sent cosa seva. I ja t’he explicat com ens vam trobar el magatzem de Castelldefels quan va morir...
Ha costat organitzar l’Any Guinovart?
Totes les grans institucions ens han donat suport. I ens hem endut una sorpresa molt agradable, que desconeixíem. En Guino era profundament humil i generós. A tot arreu hi hem trobat complicitat. No hi ha entitat amb la qual ell no hagués col·laborat, amb obra i amb afectes. Tothom parla dolçament d’ell i vol fer la seva aportació a l’Any Guinovart. Han anat sorgint iniciatives i homenatges espontanis, i no hi comptàvem. És emocionant.
Quin missatge vol llançar el programa commemoratiu?
Que en Guino era un artista polièdric, amb mil i una vessants. La traca final serà, el 2019, l’exposició antològica a la Fundació Vila Casas, i té una clara voluntat internacional. Després de Barcelona, marxarà a l’estranger. També anirà a Madrid.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.