cita amb el mestre anglès
Rosa Maria Martínez Ascaso
Els falsificadors de Shakespeare
Des de fa segles, diverses teories han posat en dubte que les obres atribuïdes a Shakespeare fossin escrites per un sol home i que fos ell
Com la llegenda de l’existència de Nessie, el mític monstre del llac Ness que de tant en tant sorgeix de les aigües fictícies i tèrboles de la rumorologia, també va per cicles l’aparició d’un altre monstre de l’especulació, una mena d’Hidra de molts caps: l’escamot de noms alternatius sobre l’autoria de les obres de Shakespeare. Un col·lectiu ja molt extens i identificat (Bacon, De Vere, Marlowe, Sydney, Walter Raleigh, i fins i tot la reina Isabel I i el rei Jaume I) i al qual sovint s’afegeixen noms nous manipulats pels seguidors de l’escepticisme shakespearià. L’inici d’aquest escepticisme ja arrenca al segle XVIII. Concretament l’any 1785, quan James Wilmot, investigador de la Universitat d’Oxford interessat per les obres shakespearianes, va iniciar per la comarca del Warwickshire una recerca de documents i manuscrits sobre l’autor de Stratford-upon-Avon. Com que no en va trobar cap, juntament amb un altre estudiós, el quàquer James Corton Cowell, van escampar la teoria que el Shakespeare de Stratford no era l’autor de les obres que se li atribuïen, que ells opinaven que havia escrit Sir Francis Bacon, tot i que l’estil i les temàtiques són absolutament diferents entre els dos escriptors.
Sorprenentment, l’any 1931 el prestigiós estudiós britànic Allardyce Nicoll va trobar entre els papers del llegat de Wilmot unes conferències de Cowell en les quals feia referència a les activitats comercials del Shakespeare stratfordià aportant documents comprometedors i insistint que, per tant, el dramaturg no podia ser el de Stratford, atribuint les obres a Sir Francis Bacon. Però un investigador actual, James Shapiro, s’ha adonat de les grans incongruències del text de Cowell, demostrant que es tractava d’una evident falsificació. Es pretenia donar gat per llebre fabricant proves falses, bé per pur elitisme o per desig de fama.
Potser és el cas de la mestra nord-americana Delia Bacon (1811-1859) que també, obsessionada per demostrar que les obres de Shakespeare les havia escrit en realitat Sir Francis Bacon, va divulgar aquesta teoria fent conferències per tot el territori nord-americà, escrivint desenes d’articles i un llibre sobre el tema. Malauradament va acabar en un manicomi. Poc més tard el també mestre d’escola J.T. Looney (1870-1944) va proposar Edward de Vere, 17è comte d’Oxford, com a l’autèntic Shakespeare. Ambdós, com tots els escèptics, adduïen que unes obres tan magistrals com les de Shakespeare i amb una riquesa lingüística tan excepcional no podien ser obra d’un home rural sense estudis superiors.
Resulta força curiós que escriptors i pensadors famosos com ara Sigmund Freud, Henry James i Mark Twain hagin donat crèdit a aquestes històries negacionistes sovint tan truculentes. Perquè el que és segur és que el Shakespeare fill de John Shakespeare i de Mary Arden va ser sens dubte l’autor de les obres que se li atribueixen. N’hi ha proves irrefutables, com ara el pròleg de l’In-Foli de 1623 fet pels seus companys Heminges i Condell, als qui l’autor deixa llegats al seu testament. O l’elogi fúnebre al mateix llibre, escrit pel dramaturg Ben Jonson i dient de Shakespeare que “en el teu final està el teu principi, perquè no ets només d’un segle, sinó de tots els temps” i qualificant-lo de “dolç cigne de l’Avon”. I la dedicatòria dels seus contemporanis al bust de l’església de Stratford on està enterrat: “Tenia el seny de Nèstor, la genialitat de Sòcrates, l’art de Virgili. La terra el cobreix, el poble el plora, l’Olimp el guarda”.
Unes qualitats que han fet que la seva fama anés in crescendo i que molts estudiosos maldessin per trobar proves escrites d’ell o sobre ell. Una d’aquestes grans troballes va ser la de l’advocat Albany Wallis, que l’any 1753 es va topar amb un document signat per Shakespeare el 1613: una escriptura hipotecària de la compra d’una casa a Londres, a la zona de Blackfriars. Això va incentivar Edmund Malone, el principal biògraf shakespearià de l’època, a cercar més documents, fins que va trobar una carta de Richard Quiney dirigida a Shakespeare, el seu veí de Stratford. Tot plegat va desfermar una competició aferrissada per veure qui trobava documentació desconeguda sobre el poeta.
Un d’aquests cercadors de tresors era el gravador i col·leccionista William Ireland, que en 1794 va recórrer Stratford i rodalies cercant documents manuscrits de l’època de Shakespeare. I justament a Clopton House, als afores de Stratford, el masover els va dir que feia pocs dies havia cremat tot de papers i cartes on constava el nom de Shakespeare. Ireland i el seu fill William-Henry van quedar trasbalsats. El mateix Malone es va queixar als amos de la finca. Però el fill d’Ireland no tirava la tovallola i va començar a freqüentar la botiga d’un comerciant en pergamins antics i –segons Malone– allà va fer amistat amb un cavaller de gran fortuna –el misteriós H– que li va donar permís per regirar els seus arxius. L’èxit el va somriure, perquè va trobar una escriptura del teatre El Globe amb el segell i la signatura de Shakespeare, que van ser autentificats per la Herald’s Office.
Entusiasmats amb la troballa, amics i estudiosos van instar William-Henry a tornar a casa de H i fer un escorcoll a fons. El resultat de les posteriors recerques va ser tota una allau de documents shakespearians. Entre ells, una carta del mateix Shakespeare per a Anne Hathaway, un rebut de l’autor al seu company John Heminges, la Professió de Fe Protestant de Shakespeare, una escriptura de fideïcomís datada el 1611, la correspondència de Shakespeare amb l’impressor William Holmes i, entre moltes altres, cartes intercanviades entre el dramaturg i el comte de Southampton, el suposat destinatari dels seus Sonets. Fins i tot una carta de la reina Isabel signada amb la seva lletra inconfusible agraint a Shakespeare “les belles poesies” que li havia enviat i on li feia saber que l’esperaria juntament amb els seus actors per representar una obra de teatre i “divertir-nos”.
Aquesta allau de documents va fer famosos en poc temps els Ireland. No només periòdics i revistes recollien totes les descobertes, sinó que els principals intel·lectuals londinencs s’acostaven a casa dels Ireland per contemplar les noves adquisicions. Però la bomba va arribar i va esclatar el febrer del 1795, quan William-Henry va fer saber que havia trobat el veritable manuscrit d’El Rei Lear, força diferent del que corria com a autèntic. La commoció literària va ser immensa. Fins i tot l’advocat i escriptor escocès James Boswell, després d’examinar detingudament els manuscrits, els va besar, es va agenollar i va declarar: “Què feliç em fa haver viscut fins al moment present en què s’ha descobert aquest gloriós tresor. Ara moriré en pau.” Va morir tres mesos després. L’afluència de gent que volia veure els manuscrits era tan gran que Ireland va començar a cobrar dues guinees per l’entrada i fins i tot el príncep de Gal·les va demanar que li portessin els manuscrits a palau per veure’ls.
Però, com diu el refrany, l’ambiciós no té repòs, perquè després de donar a la llum els manuscrits de Juli Cèsar i Ricard II, Ireland fill (que escrivia les falsificacions en fulles de pergamí en blanc d’amagat del seu pare) cada dia era més agosarat. Fins que es va atrevir a dir que havia trobat una obra inèdita de Shakespeare, Vortigern. L’havia escrit ell. I aquí es va descobrir tot. El fracàs en estrenar-la va ser apoteòsic. La història rocambolesca va tocar fons. Malone, que ja sospitava alguna cosa, en examinar els documents va sentenciar sense cap mena de dubte que tot eren unes falsificacions de baixa estofa, però que havien aconseguit enredar fins i tot especialistes, a més de ser una burla descomunal al públic. I tot, tot, va acabar. Com fa dir el mateix Shakespeare a Antonio en el seu diàleg amb Shylock al Mercader de Venècia: “Ah, quina bella aparença té la falsedat.” I és que falsificar és fàcil, però enganyar durant molt de temps és quasi impossible...