Un detectiu barceloní
Oriol Molas i Ferran Grau presenten ‘Cazeneuve i la revolta dels desvalguts’, obra policíaca ambientada a la Barcelona del 1909 i amb un investigador accidental
“Al final t’adones que res no ha canviat en els darrers cent anys”, afirma Ferran Grau
Barcelona, 1909. El jove Enric Cazeneuve torna a la ciutat, després de passar setze anys voltant per l’estranger, perquè ha rebut l’herència familiar d’un pis al número 6 del carrer Balmes. Ben a prop treballa el seu millor amic, Cinto Brescó, a La Vanguardia. Ajudats per la Filo, la minyona i filla de la portera d’on ara viu Cazeneuve, investigaran, guiats per una curiositat periodística i de manera gairebé accidental, mitja dotzena d’assassinats aparentment inconnexos.
Aquest plantejament, amb l’afegit d’una elaborada recreació històrica de la Barcelona de l’època, és el que ofereixen a Cazeneuve i la revolta dels desvalguts (Capital Books) el filòleg Oriol Molas (Camprodon, 1968) i el periodista Ferran Grau (Lleida, 1982). Encara falta un ingredient més que, de fet, és el que va posar en marxa aquest projecte atractiu: Cazeneuve va existir realment i va ser el primer detectiu de la ciutat.
Al llarg d’un sopar “Grau va explicar que havia trobat un llibre editat el 1925 que es titula Detectivismo práctico, escrit per un tal Enrique Cazeneuve, que es veu que va ser el primer detectiu del país”, explica Molas. “En aquella sobretaula, en Molas va dir que allà hi havia una novel·la. I per això vam decidir escriure sobre Cazeneuve, fer-lo reviure en la ficció”, hi afegeix Grau.
Grau treballa a la ràdio i va publicar una novel·la abans d’aquesta. Molas, que treballa en el sector editorial, debuta. Com és que van triar una època històrica, amb les complicacions que comporta? “Tot és culpa de Cazeneuve. Va fundar l’agència de detectius al carrer Balmes, 6 –el nostre Baker Street 221B–, el 1910. A la ficció, la novel·la narra les peripècies que ell i el seu amic, el reporter Cinto Brescó, van viure un any abans, fins que van decidir fundar l’agència”, explica Molas, i Grau hi afegeix: “Això és un spoiler, però es pot explicar...”
El 1909, Barcelona era una olla de pressió amb els reservistes que enviaven a la guerra d’Àfrica i la revolta de la Setmana Tràgica. “Però no som historiadors ni ho pretenem ser! Ara bé, ens hem documentat –i molt– sobre com era la ciutat el 1909”, explica Grau. I el cert és que una de les virtuts de l’obra és l’ambientació acurada però fresca, com també ho són els personatges, els diàlegs i el mateix cas que investiguen. Tot, amb una capa d’humor elegant. Si cal una etiqueta, podria ser la de best-seller de qualitat, sens dubte.
La manera de treballar va ser crear un guió previ del que passaria, a l’obra i en cada capítol, i repartir-se la redacció. “A mesura que anàvem avançant ens intercanviàvem el que havíem escrit, de manera que cadascú rellegia, polia i millorava el que havia fet l’altre. Al principi feia una mica d’angúnia, però de seguida ens vam adonar que Cazeneuve tenia una veu pròpia, un to que ens havia nascut a tots dos de dins sense ni adonar-nos-en. Les quatre mans s’han acabat convertint en dues”, matisa Grau.
Pinzellada feminista
Sense destapar gaire la trama, sí que es pot dir que el final té una bona pinzellada feminista. “La idea va ser parlar d’una problemàtica social, estructural, que encara avui és tan present, i portar-la als carrers de la Barcelona del 1909. I t’adones que res no ha canviat en els darrers cent anys”, afirma Grau.
La mena de personatges, el to i l’estil de l’obra fan pronosticar que hi haurà nous casos de Cazeneuve, però Molas es mostra prudent: “Tenim un feix d’històries de Cazeneuve, algunes més verídiques que altres, però totes amb un rerefons de realitat. Però no farem res fins que no sapiguem com ha funcionat Cazeneuve i la revenja dels desvalguts. Si els lectors en volen més, en tindran més.” Alea iacta est, doncs.