Brillant normalitat

“Gràcies infinites. Em sento molt feliç!” Així expressava, divendres, Judit Neddermann la seva incredulitat meravellada i el seu agraïment sincer per haver aconseguit presentar el seu tercer disc, Nua, al Teatre Municipal de Girona –ple d’un públic molt entregat–, gràcies al festival Strenes , que, com va recordar la cantant maresmenca, ja li va donar, fa quatre anys, l’oportunitat de mostrar el seu debut, Tot el que he vist, al cafè i llibreria Context, llavors tot sola amb la guitarra. A Neddermann l’hem pogut veure créixer artísticament durant l’última dècada, des que va estrenar la majoria d’edat amb The Gramophone Allstars, i després també amb altres projectes, com ara Verd i Blau, Coetus i la seva etapa com a vocalista de Clara Peya. Ara, ha publicat tres discos propis en un lustre i ja s’ha creat el seu espai, molt propi i molt ferm, amb una veu que encisa i una bellesa i una elegància perfectament compatibles amb la seva divertida actitud d’antidiva, de noia normal i corrent de Vilassar de Mar, com reivindica a Vinc d’un poble, un dels temes del seu últim disc. A més, Neddermann és una compositora notable i una instrumentista versàtil –de la guitarra acústica i elèctrica al pandero quadrat, herència del seu pas per Coetus–, així que estaria a un pas de la perfecció... si la busqués.

Acompanyada d’un grup de músics igualment excepcionals, amb el guitarrista Pau Figueres al capdavant, Judit Neddermann va obrir el concert amb els versos de Nua, per continuar amb Em diràs adeu, un tema que va escriure quan va deixar el grup de Peya. Un altre tema del nou disc, Els ocells, va donar pas a una de les joies d’Un segon (2016), Didi, i a les dues versions que conté Nua: Yo vengo a ofrecer mi corazón, clàssic de l’argentí Fito Páez, i la tradicional i anònima El galgo viene.

Després de la vivencial i animada 33 hores de bus, la Judit es va posar més seriosa amb Ubi sunt, inspirada pels atemptats a París del 2015, No volem més cops, ben argumentada en la seva crítica contra “qualsevol tipus de violència policial”, i Pols, que parla de buidor i soledat. L’ànim es va aixecar amb el “bloc brasiler”: Nelita i Vai vai vai van demostrar que aquest és un terreny en què Neddermann es mou molt bé. El concert es va tancar oficialment amb l’esperada 21 , abans d’endegar uns bisos molt reclamats amb Mireia, iniciada només amb la guitarra de Figueres. Voldria que fossis aquí i Com viure sense tu van ser agraïdes amb sonores ovacions finals: un gran èxit per obrir la nova etapa de Judit Neddermann.