“De petita cantava amb les finestres obertes i els porticons tancats”

El mateix títol és una afirmació que és totalment certa. Com a pedagoga i per la pròpia experiència personal, tinc clar que cantar em fa feliç i és del tot terapèutic. Hi ha molts refranys que ho refermen.

Els que treballem a l’entorn de la música i el cant apreciem com els alumnes solen sortir millor més que no pas entren després de les classes. Hi ha moments en què les pulsacions del cor s’uneixen i tothom respira al mateix compàs! I no és només una percepció: en una part del llibre s’exposa amb demostracions científiques, moltes basades en estudis de Melissa Mercadal, catedràtica a l’Esmuc, especialista en musicoteràpia que va treballar anys als EUA, on n’hi ha molts estudis mèdics. Vaig ser alumna seva i ja aleshores ella tenia clar que, a l’hora d’ensenyar, calia unir l’art de cantar i la felicitat. Està provat que la música i el cant són font de salut i el component de benestar que aporten.

Tothom pot cantar i tothom pot ser feliç fent-ho. És cert que hi ha qui ha d’entrenar més l’oïda, que resulta indispensable per afinar i encaixar l’harmonia. He portat grups de teràpia que no afinen, però no sap com de feliços són quan canten!

Quan tenia uns cinc anys, gaudia cantant en la intimitat, m’agradava que m’escoltessin, però gens que em veiessin. És així que cantava amb les finestres obertes i els porticons tancats. Un dia un veí va comentar als meus pares per què no m’apuntaven a cantar.

Sempre he estat introvertida i un dia vaig descobrir que em sentia més feliç tocant el piano durant hores a la meva habitació més que no pas actuant en un escenari, que m’imposava. Però també soc empàtica i necessito relacionar-me. L’equilibri el vaig trobar dirigint un cor. La interacció que experimento amb els músics em fa sentir realitzada. Sobretot quan entrem de zero en una partitura que treballem i fem créixer plegats. Però en el meu cas, quan dirigeixo, el súmmum arriba quan els alumnes arriben a aquell punt màxim a què volies arribar i encara més quan s’estableix una connexió amb el públic. Una confluència tant tècnica com comunicativa i emocional amb la qual tancant els ulls i obrint-los m’adono que puc haver anat molt lluny!

Vam arribar a totes les llars de Catalunya. La televisió ens va apropar a famílies que ens van conèixer per primera vegada. Nosaltres vam aprendre molt, sobretot en el vessant tècnic i a comunicar. També a unir el cant amb el moviment. El Cor Geriona és de formació clàssica, de veus blanques, aleshores amb un únic noi al grup, en Jan, i el concurs ens va introduir en un repertori més variat que va fer lluir la nostra personalitat. L’experiència ens va permetre sortir del nostre àmbit de confort i de la rutina, i això vol dir créixer. Com ara el fet d’escriure un llibre i obrir-me.

Sí, és un llenguatge universal de comunicació. El cant és un aliat, un company, et permet comunicar-te amb els altres i amb tu mateix. A casa sempre hem cantat i posem molta música. És tant, que fins i tot podem saber l’estat d’ànim d’un membre de la família segons la música que escolta. La música és una eina de comunicació total.

Com li deia, sempre he estat tímida i, de mica en mica, m’he anat obrint. La música i la meva professió m’han ensenyat a fer-ho. La comunicació és vital! Transmetre t’obre la ment. Si ets una persona tancada, et prives de tot. Jo era d’aquelles que no preguntaven a classe per vergonya. Ara soc més feliç.

La comunicació, escoltar persones que parlen bé, per contingut i per la manera com ho fan. Ballar, tot allò relacionat amb el món corporal. I el contacte amb la natura em carrega molt d’energia, sobretot les sortides a la muntanya.