Pròxim capítol: 59. La visita dels felibres (La Bisbal d’Empordà)
Una trobada furtiva
El 26 de març del 1875, durant la darrera guerra carlina, l’hostal de la Corda es converteix en l’escenari d’una reunió secreta entre Arsenio Martínez Campos, capità general de Catalunya, i Francesc Savalls, cap de les forces carlines
La trobada alimentarà els rumors sobre la suposada traïció del general carlí a la causa
E ns trobem a principis del 1875, a les acaballes de la darrera guerra carlina. La proclamació d’Alfons XII, després del pronunciament del general Arsenio Martínez Campos, obre el període de la Restauració borbònica i allunya molts moderats de l’opció tradicionalista. De fet, l’11 de març d’aquell any, Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, signa a París el reconeixement del nou rei i, pocs dies després, un altre dirigent carlí, Josep Estartús, antic mariscal de camp, se li sotmet a Baiona. Per acabar-ho d’adobar, el 15 de gener, Martínez Campos, com a nou capità general de Catalunya, arriba triomfalment a Girona amb un poderós exèrcit, i entre el 18 i el 19 de març ocupa la ciutat d’Olot, la “capital” de la Catalunya carlina. La desmoralització s’estén entre les forces tradicionalistes i alguns soldats s’acullen a les amnisties decretades pel govern. És en aquest context de profunda desmoralització entre el bàndol carlí que es produeix la famosa reunió de l’hostal de la Corda, que generarà una notable polèmica i el desprestigi de Francesc Savalls, recentment nomenat capità general de les tropes carlines a Catalunya.
La trobada es produeix a iniciativa de Martínez Campos, que intenta acabar la guerra per la via ràpida. En rebre la proposta, Francesc Savalls es mostra contrariat i exclama: “No vull tractes amb pillets!” Però, segons sembla, un dels seus col·laboradors, Albert Morera, insisteix amb vehemència. Finalment, Savalls adreça una carta al general liberal en la qual es mostra disposat a “acudir a l’hostal de la Corda el dia i l’hora que vostè mateix designi” sempre que Martínez Campos es comprometi a “suspendre els treballs de fortificació i tota classe d’hostilitats”. L’indret escollit no és fortuït. En aquells moments, l’hostal de la Corda es troba en territori dominat pels carlins, a la cruïlla de la carrereta de Riudaura a la Pinya. Es tracta, doncs, del lloc idoni per dur a terme la trobada.
El dia indicat, Francesc Savalls, acompanyat d’Antonio Lizárraga, Argila i el mateix Morera, es presenta a l’hostal. Hi arriba força temps abans de l’hora convinguda i amb un posat majestuós i desafiant, enfilat dalt del cavall blanc. El general Martínez Campos, amb tot el seu seguici, s’hi presenta força estona després, cap al migdia, i només d’arribar justifica el retard per l’assistència als oficis, celebrats a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot. El capitost carlí no se’n pot estar i li etziba: “Hipòcrites, tots aquests liberals!” I, sense donar temps al general, hi afegeix: “Vaja, que vostès saben cobrir-se amb el mantell de la religió quan els convé!” La trobada s’allarga durant dues hores. Savalls autoritza Lizárraga a parlar en nom seu i es limita a respondre els elogis sobre el cavall amb una de les seves típiques fatxenderies: “És el del brigadier Antón Moya. L’hi vaig prendre a Castelló d’Empúries, com vostè recordarà.” Malgrat tot, la reunió transcorre en un clima de cordialitat. No han transcendit els termes exactes del pacte. Però, segons sembla, s’acorda l’intercanvi de presoners i el trasllat dels ferits, i, a més a més, una jornada de treva per tal que els carlins que ho vulguin puguin entrar a Olot i proveir-se d’espardenyes i tabac.
La trobada aixecarà polseguera, sobretot entre les files carlines. Els rumors circulen sense aturador. Una minyona de can Trinxeria, a Olot, confessarà haver sentit una conversa furtiva en què es parlava de “dos milions de rals”. Hom acusarà Savalls d’haver-se venut a l’enemic, una imputació poc consistent si tenim en compte que, poc després de la trobada, reprendrà la lluita amb la mateixa virulència i agosarament que abans. De fet, a finals de juny intentarà apoderar-se de Molins de Rei amb un petit exèrcit de 2.000 homes, i algunes setmanes més tard llançarà la tercera ofensiva frustrada contra Puigcerdà. En un judici celebrat a Iturmendi, el seu defensor afirma textualment: “A Savalls se le puede tildar de díscolo, de indisciplinado y de sanguinario. De todo menos de traidor.” Resulta molt més controvertit el paper d’un altre dels assistents a la trobada, Gabriel Morera, qui serà indultat el 12 de juliol del 1876, ja acabada la guerra, “en recompensa de los importantes servicios que prestó para la pacificación del país”, una decisió que farà que estigui a punt de “ser fusilado por sus antiguos amigos que descubrieron los trabajos prestados por Morera a la causa de la Monarquía liberal”. En tot cas, aquella trobada furtiva tindrà molta més capacitat per generar pàgines i pàgines de literatura que no pas per canviar el curs d’una guerra que, novament, perdran els carlins.