De l’Empordà a Canes

Després del rebombori mediàtic que va ocasionar el rodatge d’Ocho apellidos catalanes, Petra és la segona gran producció que s’ha rodat en les mateixes localitzacions empordaneses, en aquest cas amb una plaent quietud com la que transmet el cinema del seu director, Jaime Rosales. Concretament, el reputat director barceloní va escollir rodar a Sant Sadurní de l’Heura –cementiri–, la Bisbal d’Empordà –hotel Castell d’Empordà– i Forallac –exterior d’una casa particular a prop de Fitor–, a més del far de Sant Sebastià de Palafrugell i l’interior d’una casa particular de Peralada. Va ser l’estiu passat i comptant amb intèrprets de la categoria de Bárbara Lennie, Àlex Brendemühl, Joan Botey i Marisa Paredes.

Però és tot just ara que Petra, que és com es titula la pel·lícula, ha tingut més ressò en els mitjans, arran de l’anunci que la seva estrena tindrà lloc a la Quinzena de Realitzadors del 71è Festival de Canes. Es tracta de la cinquena participació del director en el certamen francès, després de debutar el 2003 amb el seu primer llargmetratge, Les hores del dia, pel qual va rebre, a més, el premi Fipresci de la crítica internacional, i hi va tornar fins a tres vegades més, amb La soledat, Somni i silenci i Hermosa juventud, guardonada amb el Premi del Jurat Ecumènic el 2014.

A Petra es narra la història d’una recerca convertida en tragèdia. Un camí cruel i sense retorn cap a la veritat que desferma una espiral de maldat, secrets familiars i violència pels seus protagonistes. De l’altre costat, l’amor, l’esperança i la redempció reclamen el seu lloc.

En acabar el rodatge, Rosales va valorar Petra: “És una de les experiències cinematogràfiques més exigents i, a la vegada, més estimulants de la meva carrera. Potser és perquè ens hem autoimposat inventar cada dia solucions noves. El que havia funcionat el dia anterior no podíem repetir-ho en el següent. Inventar, buscar, tornar a començar, situar-nos cada jornada davant l’abisme pensant com estimular l’espectador amb cada pla.” El resultat, com avança el mateix director, és “una història en què el ritme, els girs continus, la profunditat dels personatges, les interpretacions, els espais o la mateixa llum són elements clau per al resultat final”. I aquest final, explica, “ens va fer concebre-ho d’aquesta manera”.