aquesta setmana
David castillo. coordinador
Evolució o retrocés?
Avui ens hem d’acomiadar d’aquest històric suplement Cultura. Forma una part activa de la meva vida des del 29 de febrer del 1984 quan, gràcies a una empenta decidida de Francesc Parcerisas, hi vaig publicar el primer article, sobre Herman Melville. La pura veritat és que encara no me’n faig càrrec del tot de la seva desaparició. La complicitat de pactar els articles i els temes a tractar amb en David Castillo –O Captain! My Captain!–. La delícia del tracte amb Lluís Llort, que ha fet digerible el meu català de West Virgínia i ha posat en solfa el format final. A ells dos, moltes gràcies, de tot cor. He crescut al seu costat. A la direcció del diari, gràcies també pel privilegi de comptar amb mi com a col·laborador fix. I gràcies als lectors que m’han acompanyat.
La fi de Cultura és dues coses alhora. En primera instància és una mostra més del temperament de la modernitat de renovar-se, de qüestionar-se constantment. I, en segon lloc, és una prova dels profunds canvis que s’estan produint en la nostra cultura que, tal com explica Tom Nichols a The death of expertise (2017), es rebel·la sistemàticament contra el sentit d’autoritat literària. El cànon, la tradició i els prescriptors comencen a ser coses del passat. Crec que són, en definitiva, els darrers cops de cua de la sorollosa caiguda de la postmodernitat que ens deixa com a llegat la voluntat de dèries com la transversalitat i el ja famós apoderament, que posen en dubte qualsevol sentit d’ordre o jerarquia de mèrits.
Pel que sembla, amb vista al present i el futur previsible ens deixarem guiar per nocions alienes als valors estètics i artístics intrínsecs, com ara l’entusiasme momentani, l’interès conjuntural, la conveniència i la pressió de grups de poder. La bona literatura resistirà com sempre ha resistit. Els bons llibres sempre acaben surant, tard o d’hora. Es poden quedar relegats a l’oblit durant un temps però sempre acaben imposant-se. Els bons autors és una altra qüestió. S’hauran d’armar de paciència, tal com suggeria T.S. Eliot en una famosa carta adreçada a l’insubornable poeta anglès George Barker (1913-1991) la tardor de 1937: “T’hauràs de preparar amb vista a un reconeixement tardà, si és que es produeix.”
Estem davant d’una evolució o d’un retrocés? De moment, hi ha massa turbulència en l’ambient per poder-ho determinar amb una mica de garantia i certesa. Ara bé, pel que vaig observant, aposto pel retrocés, un retrocés que es podrà esmenar més endavant quan l’error es faci insostenible.