“Escrivint em sento bé, però també agafo grans emprenyades”

No, ja m’hi havia presentat en una ocasió anterior, amb una altra novel·la. Evidentment aquella vegada no vaig guanyar i pensava que aquest cop també seria molt difícil perquè hi ha molts participants. Esperança en tenia però confiança, cap. Quan em van trucar per dir-m’ho fins i tot em va costar reaccionar. Ho havia pensat en alguna ocasió, com deu ser això que et truquin per donar-te un premi?

Doncs molt diferent del que m’havia imaginat. Em vaig quedar bloquejat. Em va trucar en Joan Caballé, molt seriós i molt formal, i de seguida vaig veure que la cosa anava de debò.

El premi Sebastià Juan Arbó, sí. Aquella vegada va ser diferent, vaig ser jo qui va trucar per saber com havia anat el resultat i em van dir que, precisament, era jo el guanyador. Amb tots els respectes per la gent de Sant Carles de la Ràpita, que em van tractar fantàsticament bé, la dimensió d’un premi i l’altre és diferent. Per aquells que ens agrada escriure el Pin i Soler és un referent. L’han deixat quatre vegades desert, això ja diu molt.

No és una novel·la convencional, no té una trama gaire definida. Tracta d’un adolescent de 17 anys que explica la seva manera de viure la vida a una altra persona, no saps fins al final qui és ni per què li explica. Esbrinar qui és aquest interlocutor possiblement sigui una de les gràcies de la novel·la. El cas és que l’adolescent té una manera bastant estripada d’entendre la realitat, força salvatge. És un maleducat, un egoista i un autocomplaent que prové d’una família pija. Però com que no fa res més a la vida que llegir, veure cinema i sèries, té un alt nivell cultural. La novel·la està farcida de referències al cinema i a la literatura. La combinació d’un individu amb total falta d’empatia, però que té una gran riquesa de coneixements, dibuixen un personatge bastant interessant.

En realitat no és una mala persona, però és un egòlatra, li importen un rave els altres. Menysprea totes les classes socials que no siguin del seu ordre. Tot el que havia escrit fins ara és bastant seriós i formal, vaig pensar que em tocava fer alguna cosa més agressiva, que provoqués i atragués els lectors.

I tant, jo el que vull és ser llegit, com més millor. Això que diuen que s’escriu per sentir-se bé amb un mateix i espantar fantasmes, què vols que et digui. No nego que escrivint em sento bé, però també agafo grans emprenyades. És una barreja de satisfacció i neurosi.

Soc ateu però Déu me’n guard de tenir a prop gent com el personatge de la novel·la. No és representatiu però és cert que aquest personatge existeix. Jo tinc tres filles, eren entre joves i adolescents quan vaig escriure aquest llibre. M’ajudaven molt en termes de llenguatge i d’ús d’expressions però cap d’elles s’hi assembla, els referents no els tinc a casa. Si no, estaria molt desesperat.

Els escriptors no hem de ser tots filòlegs i periodistes. M’agrada trencar una mica la norma. És un qüestió de pragmatisme, vaig estudiar primer econòmiques per guanyar-me la vida i, després, humanitats.

No sé ben bé com m’ho he fet. A casa sempre m’ho han respectat molt això de voler escriure. Quan fas una cosa que t’agrada molt, acabes trobant el temps. De mitjana trec unes tres hores diàries per escriure però algun dissabte puc passar-me set hores escrivint.

No variarà res, m’agraden les dues coses que faig. Em dono per satisfet si aconsegueixo arribar a més gent.