Escrivim junts una novel·la?

“M’agrada parlar sempre del món que ens envolta, però intento fer-ho amb el subtext. No intento descriure el món des de dalt, sinó compartir-lo, i crec que ho faig millor indirectament que amb una pel·lícula massa didàctica, militant i òbvia.” Amb aquesta filosofia, Laurent Cantet ha creat una sèrie de pel·lícules que l’han portat al capdamunt del cinema francès: La clase (nominada a l’Oscar i Palma d’Or de Canes del 2008), El empleo del tiempo, Recursos humanos... El taller de escritura, estrenat aquest cap de setmana als nostres cinemes, incideix en aquesta línia amb una història coral protagonitzada per adolescents, com La clase. A La Ciotat (La Ciutat en provençal), una població a 30 quilòmetres de Marsella que va tenir unes drassanes molt importants, una professora (Marina Foïs) imparteix un taller d’escriptura a una dotzena de joves molt diversos amb un objectiu: crear entre tots una novel·la. La feina col·lectiva fa aflorar a la superfície el traumàtic tancament de les grans drassanes que hi havia a la ciutat, les ferides que han obert els atemptats terroristes a França i la desmotivació dels joves que hi participen, sense perspectives de futur. Un d’ells, Antoine (Matthieu Lucci), expressa algunes idees inquietants i es comporta de manera estranya.

“Em vaig inspirar en un taller que va tenir lloc a La Ciotat fa vint anys –explica Laurent Cantet en una entrevista a Cultura–. En aquella època ja vam començar un guió amb Robin Campillo (coguionista d’El taller de escritura). Hauria estat una pel·lícula molt diferent, el món de fa vint anys no té res a veure amb el d’ara.” Per al director, “el que tenia d’especial aquest taller és que escrivien un llibre conjuntament, els joves parlen del seu punt de vista sobre el món, s’escolten i es tenen en compte mútuament”. Això permet que a la pel·lícula aflorin diferents temes, com els atemptats terroristes patits a França i, concretament, la matança de Bataclan. “La societat té aquesta ferida i no se n’ha fet gaire cas, potser perquè no sabem com abordar-la –comenta–. Potser ha creat una autèntica fractura entre les comunitats a França. Els joves d’origen estranger, sobretot els musulmans, se senten més estigmatitzats que abans. Estem creant una societat que es basa cada vegada més en la por a l’altre.”

Un altre tema que emergeix al taller és el passat industrial i les lluites sindicalistes de la ciutat. Laurent Cantet, que va viure quatre anys a Marsella, a l’època que es van tancar les drassanes, coneixia la història. “La Ciotat m’interessava perquè crec que porta a dins tot el passat gloriós de les grans drassanes, hi ha encara la seva mitologia, però al mateix temps és una ciutat que ha volgut oblidar, esborrar aquest moment tan dolorós de la seva història.” Aquest passat ha creat “una fractura enorme entre dues generacions: la d’Olivia pensa que mirar el passat permet analitzar el present i el futur, mentre que els joves viuen en la immediatesa, perquè se’ls ha dit massa sovint que l’ahir era millor que l’avui, que abans es vivia millor, i no tenen perspectiva de futur.Crear una novel·la des de zero i fer una pel·lícula tenen molts paral·lelismes. “Al principi no hi ha res”, es diu a El taller de escritura. “La pel·lícula planteja preguntes que jo mateix em faig –reconeix el director–, sobretot els retrets que Antoine fa a Olivia, quan li diu que és la que mou els fils dels titelles, la que els manipula, els fa dir el que vol i sap perfectament el final de la història.shtetl, que és on aquesta cultura estava més viva. Després de la guerra, només algunes persones grans d’Europa de l’Est parlaven encara el jiddisch; es va conservar una mica a Nova York, també a Israel, però poc, perquè es parla un hebreu modern. Alguns joves l’han volgut aprendre, però és una llengua que a poc a poc desapareix.”