Música
ANTONI TOLMOS
PIANISTA, COMPOSITOR I DIRECTOR MUSICAL DEL NO SURRENDER FESTIVAL
“Els concerts de tribut són un aliment brutal per a l’ànima”
El segon festival d’homenatge a Bruce Springsteen ja té 400 músics inscrits per tocar plegats ‘Badlands’. Aprofundeix els vincles locals i està venent més entrades a l’estranger
El festival de tribut a Bruce Springsteen es celebrarà els pròxims dies 29 i 30 de juny a Vilanova de Bellpuig, impulsat per l’èxit de l’any passat. Amb els grups que en versionen la música, el festival és singular per la interpretació conjunta de centenars de músics d’una cançó del mític ‘Boss’. Enguany, el festival aprofundeix els lligams amb el territori a través de la vessant solidària amb la col·laboració d’Acudamm, un càtering ecològic i de proximitat, i la col·laboració activa del veïnat, i la venda d’entrades internacionals s’incrementa. Una de les novetats és el No Surrender Kids. En què consisteix?
El celebrarem el 10 de juny i és una sessió d’assaig. Està dirigida a joves de fins a 15 anys que vindran al festival a interpretar la cançó escollida per a aquesta segona edició. L’any passat, el dia de la gravació hi havia molts nens i joves entre els músics. Alguns, i potser donada la seva joventut, tenen por de tocar. Així que farem aquest assaig de tres hores. El dia de la gravació estaran barrejats amb els músics adults per interpretar la cançó Badlands.
Per què l’han triada, aquesta?
Pertany a l’àlbum Darkness on the edge of town, publicat el 1978. L’any passat vam fer el tema No surrender, que dona nom al festival. Els seguidors de Bruce consideren que Badlands és una de les seves cançons més èpiques i nosaltres hem buscat una cançó que sigui un símbol i alhora musicalment executable. N’hi ha que són molt difícils d’estructura musical i cal tenir en compte que al festival venen des de músics professionals fins a afeccionats. Aquest tema, com la majoria dels del Bruce, fa referència a la força i l’energia de viure, al coratge i a sentir-se d’una terra. Sovint, les seves cançons són molt simbòliques i les frases no tenen molt de significat en si mateixes.
Què és el més complicat de fer tocar tanta gent alhora?
L’any passat de seguida vaig pensar en un problema tècnic: la física del so. Posar en un camp de futbol mil persones tocant a la vegada crea retards i dissincronies entre la gent que hi ha a cadascun dels racons. Vam estar estudiant-ho i es va resoldre. Per contra, la sensació de dirigir mil persones que toquen alhora és una injecció d’adrenalina increïble. El vídeo de l’any passat reflecteix la felicitat intensa del moment. Va ser una festa, amb gent somrient i abraçant-se. És molt bonic i pot ser per això van decidir fer una segona edició, malgrat que no era la intenció inicial.
Ara mateix tenen més de quatre-cents músics inscrits per tocar-la. Arribaran als 1.004 de l’any passat?
Aquests dies tot just comencem les inscripcions, que es fan a través del web del festival. Com sol passar, som gent d’última hora. Tenim força inscripcions de gent de l’estranger, i també s’han venut entrades a Suïssa, el Regne Unit, Alemanya, França i Itàlia. Més que l’any passat. Enguany, tocaran la banda italiana de versions The Blood Brothers, el referent europeu d’interpretació de cançons del Boss. El divendres hi ha concert de La Taverna dels Somnis i Thunder Road.
Sempre hi ha hagut el que abans en deien grups de versions. Els tributs s’han posat de moda arreu. La raó és que no es compon res de nou prou rellevant?
La fidelitat a l’original amb què toquen algunes d’aquestes bandes, com la The Blood Brothers, és impressionant. La música rock compleix entre 50 i 60 anys d’existència. Tots aquells joves de 20 anys ara són avis, però aquells grups van marcar tota una generació que ha crescut amb ells i ara no els poden tenir en directe, amb l’excepció dels Rolling Stones. Una de les coses més significatives en la vida d’una persona és la música que ha marcat la seva generació. La gent que actualment té entre 40 i 60 anys sent nostàlgia per veure grups que potser no va poder veure en directe. I els grups de tribut són tan bons en qualitat que tens la sensació de veure els originals. Un concert d’aquests és impagable i un aliment brutal per a l’ànima. Ara bé, sempre hi haurà el debat de si cal reviure aquestes músiques o bé posar-te els discos originals a casa.
També significa que el pop-rock no s’ha sabut reinventar? Perquè no hi ha gaires tributs a la música dels anys quaranta.
N’hi ha, però no tants. Segurament perquè el concepte musical dels anys quaranta no era el de les grans bandes. Però per exemple de The Platters hi ha moltes bandes de tribut funcionant pel món com a franquícies. Reprodueixen el seu repertori, però els concerts no són massius. És cert que les bandes dels anys seixanta van marcar una manera de fer que perdura. Els formats actuals no deixen de ser una fusió d’estils en què pràcticament no hi ha res completament nou. El dubte és si d’aquí a mig segle els joves que ara tenen vint anys també reclamaran tributs. Si tenen nostàlgia, la voldran alimentar.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.