El paradís de la nostàlgia

“La idea dels petons robats d’una pel·lícula em va marcar”, explica Giuseppe Tornatore sobre l’origen de Cinema Paradiso, un cant d’amor al cinema amb elements autobiogràfics que va néixer de la confluència de tres anècdotes reals. Dues les hi van explicar: un nen que robava els fotogrames dels petons de cinema que un censor obligava a tallar a un projeccionista, i un capellà que, campaneta en mà, marcava les escenes prohibides de les pel·lícules que s’havien de projectar a la sala parroquial d’un poble sicilià a la postguerra. La tercera font d’inspiració és una anècdota personal: un dia Giuseppe Tornatore va ajudar un home a desmuntar un projector d’una sala i se li va ocórrer “fer una pel·lícula sobre el final d’un cinema”.

Aquestes i altres històries formen part dels impagables extres de l’edició en DVD i Blu-ray que A Contracorriente va treure del film el 2014, amb motiu del 25è aniversari de l’estrena. També s’hi explica que va faltar ben poc perquè la pel·lícula caigués en l’oblit: de fer el cim a caure pel precipici hi ha una sola passa. El fenomenal èxit internacional de la pel·lícula va anar precedit d’un primer fracàs del qual n’haurien de prendre nota tots els cineastes (o periodistes i escriptors) que pensen que com més, millor. Cinema Paradiso es va estrenar a Itàlia el setembre del 1988 en una versió de dues hores i mitja i no va funcionar. Un nou muntatge de dues hores de durada va ser rebutjat per la Berlinale, però es va acabar presentant al Festival de Canes i va obtenir un èxit fenomenal. Explica un crític veterà que era present a la projecció de premsa que mai no havia vist tanta gent amb els ulls vermells de plorar al festival. Un munt de països en van comprar els drets de distribució i la pel·lícula va acabar guanyant el Gran Premi del Jurat de Canes, l’Oscar, el Globus d’Or, sis Bafta i un munt de premis més.

Cinema Paradiso se centra en tres moments de la vida de Totò, un nen del poble sicilià fictici de Giancaldo. Fill d’un soldat desaparegut a la II Guerra Mundial, fa amistat amb el projeccionista del poble, Alfredo, i acaba substituint-lo. De jove, s’enamora apassionadament d’una noia del poble, i ja de gran, quan ha esdevingut un director de cinema d’èxit a Roma, torna a Sicília per anar a l’enterrament d’Alfredo. El film està relatat en bona part en un llarg flashback, amb Totò de gran evocant la seva infantesa i joventut, marcades per l’amistat amb el projeccionista.

Quan Totò és encara un nen, Alfredo (Philippe Noiret) l’adverteix: “No et deixis enganyar per la nostàlgia”. Però és evident que Tornatore sí que es va deixar emportar per aquest sentiment. I ara que el suplement Cultura plega, sembla apropiat dedicar el darrer article de la secció de clàssics de cinema a aquest film carregat de nostàlgia. Hi ha un motiu addicional: Cinema Paradiso es va estrenar el 1988 a Itàlia i el 1989 a casa nostra, més o menys l’època en què va néixer el Cultura.

Una de les claus de l’èxit del film és la meravellosa banda sonora d’Ennio Morricone, que va deixar plantat un altre film per poder compondre-la. “En llegir l’escena final dels petons, vaig caure rendit –explica Morricone a les memòries–. Narrar la història del cinema a través dels petons censurats per un capellà de poble em sembla una idea fantàstica.” És un gran final per a la pel·lícula. I amb aquests petons de cinema acomiadem també aquesta secció i el suplement Cultura.