Mor el periodista més dandi

“La mort és l’últim viatge, el més llarg i el millor” és una de les frases cèlebres de Tom Wolfe, una opinió que ara podrà comprovar si és certa. Segons la seva agent, Lynn Nesbit, Wolfe va morir dilluns en un hospital de Nova York víctima d’una infecció no especificada. Tenia 87 anys, una elegància innata i una personalitat creativa.

Nascut el 1931 a Richmond, a l’estat de Virgínia, era fill d’un agrònom i d’una dissenyadora. Va estudiar literatura i periodisme a la Universitat de Washington. El 1957 es va doctorar en filosofia perquè ja somiava ser escriptor. Abans d’abocar-se al periodisme, quan encara tenia 21 anys, va intentar dedicar-se professionalment al beisbol, però no era prou bo. Aleshores va començar a col·laborar en diaris com The Washington Post, Enquirer i New York Herald.

Durant la dècada dels seixanta va ser un dels periodistes –de fet, l’impulsor teòric– que van iniciar el moviment del Nou Periodisme, basat en preceptes com ara l’ús de la primera persona, la investigació a fons dels temes tractats, la mirada personal i, en les cròniques, un estil en què la realitat sigui narrada com una ficció.

Alguns dels noms que també van formar part del moviment són Truman Capote i la seva famosa A sang freda, el gran novel·lista Norman Mailer, el trencador Hunter S. Thompson, l’argentí Rodolfo Walsh i, entre altres, el periodista Gay Talese, un enamorat de Nova York, com Wolfe, i un dels pocs amb qui podia rivalitzar en elegància a l’hora de vestir.

Però, a banda del periodisme, Tom Wolfe va escriure assajos, guions i va cultivar la narrativa breu, algunes obres de teatre i fins i tot la poesia. De novel·les, només quatre, però voluminoses i amb intencions de retrat social de gran fondària, com ara La foguera de les vanitats (1987), una dura sàtira sobre els costums socials dels nord-americans a la dècada dels vuitanta, en especial dels executius carregats de dòlars. El 1990, Brian de Palma en va fer una versió cinematogràfica amb Bruce Willis, Tom Hanks i Melanie Griffith.

El 1998 va publicar Tot un home (el drama d’un potentat immobiliari madur, amb problemes de liquiditat i casat amb una noia molt més jove); el 2004, Soy Charlotte Simmons (amb una protagonista femenina que deixa el poble per anar a la universitat i cau en tota mena de temptacions), i el 2012, Bloody Miami, una crítica als habitants de la ciutat del sud dels EUA, que, com deia Wolfe, és “l’única ciutat d’Amèrica on una població vinguda d’un altre país, d’una altra cultura i amb una altra llengua s’ha apropiat del territori en només una generació i exerceix el poder”.

I és que Wolfe, políticament, es defineix com “un demòcrata a l’estil Jefferson”, home polifacètic, tercer president dels EUA i un dels pares fundadors de la nació.

Però si Wolfe es comparava amb algú o, si més no, volia emular-lo, era l’autor francès Honoré de Balzac (1799-1850), sobretot pel que fa al punt de vista, a l’estil, a l’ambició d’oferir monumentals frescos de la societat. Per això se’l va denominar el Balzac de Park Avenue. Tot i que també estava influenciat per autors com ara Dickens, Steinbeck i Zola.

La majoria dels seus títols han estat publicats en castellà per Anagrama i, pel que fa als assajos, cal destacar-ne alguns com ara Lo que hay que tener: elegidos para la gloria (1979), en què va investigar què va passar realment durant la cursa de l’espai; La palabra pintada (1975), en què critica el món de l’art, com a ¿Quién teme al Bauhaus feroz? (1982); Ponche de ácido lisérgico (1968), en què analitza el moviment de la psicodèlia hippy, i, naturalment, El Nuevo Periodismo (1973).