Manel, «veni, vidi, vici» al Regne Unit

Mitjan maig del 2009 a Brighton, sud d'Anglaterra: els Manel participen en el festival The Great Scape (la gran escapada) gràcies a Catalans Arts, de l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), i a iniciativa del seu director a Londres, Jordi Puy. «Van fer dos concerts i el primer no va anar gaire bé pel lloc, el so i l'ambient de la sala. El segon va ser fabulós i van tornar a Barcelona més satisfets», comenta Puy. A la Ciutat Comtal els esperava la sala Apolo amb les entrades esgotades. A Brighton, en el seu bateig britànic, amb prou feines havien arribat a una quarantena de persones.

Diumenge 21 de febrer del 2010. Som al club Cargo de Londres, a Shoreditch, un dels barris amb més ambient de la capital. El quartet barceloní ha tornat a pitjar sòl britànic nou mesos després per realitzar una minigira que els ha portat a Manchester i Glasgow, on han omplert les dues sales. Unes sis-centes persones els han vist en directe fins a la data. Al concert de Londres totes les entrades per internet –unes tres-centes– ja han volat i en queden una cinquantena per vendre a la taquilla. Els afortunats que ho han deixat per a última hora però que han estat prou prudents per aparèixer a una hora raonable i comprar l'entrada, mostren amb orgull els seus braçalets vermells i, per tant, el dret a entrar dins el recinte del concert. La resta es queden fora. Amb poc risc d'equivocar-se, es pot confirmar que a partir del minut 1 en què Guillem Gisbert entona les notes de Nit freda per ser abril, els Manel s'han convertit en el grup de música en català que més audiència ha arrossegat en un concert al Regne Unit. Un fet històric, si més no.

«No entenc res del que diuen però m'encanta el ritme que marquen i el domini dels diversos instruments que toquen». Són paraules de Paddy, un noi anglès que, com la majoria dels no-catalans que són a Cargo, vénen recomanats per un amic o amiga que hi és present. De fet, tot i que la majoria provenen dels Països Catalans, déu n'hi do la quantitat d'assistents que no tenen com a llengua materna la nostra: «Joder, qué envidia me dais los catalanes: cuando son cosas relacionadas con el catalán o Cataluña, todos hacéis piña», es lamenta Pablo, natural d'Ourense.

De política, però, res durant el concert. I que segueixin així si no volen ser manipulats. Que continuïn fent el que els surt millor, fer xalar la gent a Londres, el Papiol o Tombouctou. De moment, la primera de les tres ja l'han conquerit. Veni, vidi, vici, com diria Cèsar.