El pont del senador

A l costat del pont que permet travessar el Ter a Torroella de Montgrí es troba un monòlit amb una placa transparent: l’escrit deixa constància que va ser reconstruït amb l’esforç de més de 300 presoners de guerra republicans. Però, just alguns anys abans, l’espai havia estat l’escenari d’un acte molt menys dramàtic, gairebé grotesc, i, al capdavall, ben il·lustratiu de com funcionava la política en temps de la Restauració, quan el caciquisme que va descriure Joaquín Costa era l’instrument bàsic per mantenir un bipartidisme fictici. La democràcia era un frau i els que manaven eren els cacics que sabien controlar els electors, ja fos amb manipulació d’algunes demandes o el falsejament electoral. Aquest és el cas del pont de Torroella de Montgrí, que el 28 d’agost del 1896 es va convertir en l’escenari d’un acte d’exaltació a Robert de Robert, primer propietari i principal cacic del districte de Torroella de Montgrí.

La reivindicació del pont ve de lluny. De fet, ha estat precisament el retard el que provocarà que s’instal·li un pont de fusta. En tot cas, la reivindicació prendrà un gir notable a principis del 1896, quan es donarà a conèixer la licitació de les obres. La notícia i la col·locació de la primera pedra es convertiran en una exaltació desmesurada al senador Robert de Robert, impulsada des de la premsa o des de les institucions municipals. L’Ajuntament acordarà canviar el nom del carrer del Progrés pel de Marquès de Robert, col·locarà una placa de marbre al saló de sessions i el nomenarà fill adoptiu de la vila. Dies després, per si alguna persona no en tenia coneixement, la premsa dinàstica s’afanyava a recordar que la concessió del pont havia estat gràcies “a la gestión acertada y eficaz” del comte de Serra i Sant Iscle, per la qual cosa “el pueblo de Torroella en masa, reconociéndolo así, le dedicó con el mayor entusiasmo los festejos”. No es va tractar d’un acte més. De fet, la festa de Sant Genís es va convertir en la del comte de Serra, a qui només li faltava ocupar el lloc del sant. Si ens atenem a les cròniques que van publicar-se alguns dies després, a les 4 de la tarda “se formó la comitiva que había de asistir a tan solemne acontecimiento, pasando el Ayuntamiento, bajo la presidencia de su digno Alcalde el señor Destor a la residencia del señor Conde de Serra, en donde se hospedada el señor Gobernador y desde allí se dirigieron todos los invitados con el elemento religioso a la cabeza, al sitio designado, siendo materialmente imposible el paso por las calles [...] a consecuencia de la gran aglomeración de gente”. Tot seguit, “una nube de versos, dedicados al señor conde de Serra, cayó sobre la comitiva, notándose en el rostro de cuantos presenciaban la marcha señales evidentes de entusiasmo y agracedimiento”. Pocs dies després, una publicació satírica es congratulava que al comte “le atizaron unos versos que milagro fué que escapase con vida”; i, per donar-ne prova, reproduïen sencer “el cuerpo del delito”. L’enfarfegament no va acabar aquí: “Para dar las gracias y verdaderamente commovido, habló [...] el ilustre procer cuya gestión se celebraba, procediéndose después a la lectura de una oda que le fué dedicada”. L’exaltació a l’il·lustre marmessor es va perllongar fins a la nit, quan va ser obsequiat “con una serenata, acudiendo a su casa palacio con objeto de felicitarle y disfrutar de los acordes de la música de Guipuzcoa lo más escogido de la sociedad torroellense”. La marxa triomfal del comte de Serra, que havia començat alguns mesos abans, quan es va donar a conèixer la licitació de les obres, no es va acabar aquí, sinó que es va perllongar algunes setmanes després, en una visita que va fer a l’Escala per tal de supervisar les obres.

Més enllà de la retòrica, l’associació entre les obres del pont i el comte va permetre que la carrera política d’aquest fes un salt notable, que es va traduir en una victòria en les eleccions a Corts el 1901, el 1903 i el 1905; però el 1907, davant el repte de la Solidaritat Catalana, Robert de Robert es va veure “obligat” a recórrer a l’espantall de la febre de l’arròs per tal de mobilitzar l’electorat, tot i que va dimitir dies després, quan el govern conservador va nomenar-lo senador vitalici com a recompensa pels serveis prestats; un episodi que posa de manifest el perfil del personatge. En aquest cas, el comte de Serra i Sant Iscle no va aconseguir una primera pedra, sinó un reial decret prohibint el conreu de l’arròs. Per cert, ha deixat molt més rastre aquell acte simbòlic de col·locació de la primera pedra que no pas l’estrena oficial del pont, que va passar sense pena ni glòria.