Tòfol, de veritat

“Jo no vaig compondre aquestes cançons per fer-ne un disc. Simplement, jo no tinc tele, i sovint em poso a escriure de nit, amb una llibreta, el mòbil per enregistrar i una guitarra acústica de so apagat. Quan vaig fer aquestes cançons passava per un moment en què em sentia fora de mi: no estava en pau amb mi mateix, ni tenia clar el camí per on volia anar”, explica Tòfol Martínez sobre el seu darrer disc, La verdad y la belleza, que demà, dissabte, presentarà en un concert gratuït a l’església vella de Tossa (22 h), la localitat on viu des de fa dotze anys. Serà un concert amb la seva banda completa, en formació de sextet. Avui també actuarà al Mediterráneo de Barcelona (21 h), en format acústic reduït.

La verdad y la belleza és un disc sorprenent en la llarga trajectòria de Tòfol Martínez, un músic relacionat fins ara amb el blues, per discos com ara 1979 i No Panic!, i sobretot per la seva activitat en directe, com a guitarrista de la seva banda i acompanyant Big Mama i la texana Diunna Greenleaf.

La verdad y la belleza, amb arranjaments i producció artística de Marco Cinelli, és un disc més difícil de definir. Segons en Tòfol, el seu amic Litus –que fa cors en el primer single, La llave , i altres temes del disc– afirma que és un disc de “folk fronterer” i al seu autor no li sembla malament la idea. “Jo escolto molt Dylan, The Jayhawks, Josh Rouse...”, diu en Tòfol, que en aquest disc gairebé no toca la guitarra elèctrica. I Lichis canta amb ell una Carta de amor... d’amor propi.

Enregistrat al llarg de tres anys, al seu estudi de Tossa i al Soundclub de Salt –però també en el camerino d’un teatre madrileny, on Tòfol va representar l’obra La puerta de al lado–, La verdad y la belleza posa en pràctica la seva teoria: “Sempre que una cosa és de veritat hi trobo la bellesa.” I aquest disc és molt de veritat.