En record dels republicans exiliats

Ahir, sense gaire cerimonial però amb la solemnitat que requeria l'ocasió, es va descobrir una placa al poble alt-empordanès de la Vajol. Deia: «En recuerdo de los centenares de miles de españoles republicanos que prefirieron vivir en el exilio a doblegarse al fascismo. Fundación Juan Negrín. 1 de febrero de 2010.» Després d'unes paraules introductòries de Miquel Vives, en representació de la fundació dedicada a la memòria de qui va ser l'últim president del govern republicà espanyol, van descobrir la placa l'alcaldessa, Montserrat Sarabia, i la tinenta d'alcalde Dolors Manzanera, juntament amb Miquel Giralt, que també va ser durant vint anys alcalde de la Vajol, «elegit democràticament», com ell subratllava de seguida. L'alcaldessa també va presentar Giralt com «l'hereu de la mina Canta», la famosa mina de talc de la Vajol convertida pel govern de Negrín en l'últim búnquer per protegir les obres d'art del Prado i altres tresors i documents de la República, en el camí forçat cap a l'exili. De fet, l'espai on ahir es va descobrir la placa és l'era de Can Canta, on Giralt ha creat un petit santuari laic dedicat als exiliats i especialment a la figura del president Lluís Companys. «Una vegada li vaig poder donar la mà. Érem al poble de les Illes, al costat francès. Jo tenia 9 anys i anava amb la meva mare i la meva tia. I em van dir: ‘Saluda aquest senyor, és el president Companys.'» Aquest record s'ha convertit amb els anys en una autèntica devoció pel president de la Generalitat republicana. A l'era, hi ha la font de l'Amor, a sobre de la qual es veuen els retrats de Companys i de la seva segona dona, Carme Ballester. Sota les imatges hi ha un ble de cabells d'ella i les restes d'una flor que ell li va regalar. En un costat destaca el retrat d'una dona que va fer una truita a Companys, també a les Illes, en un gest d'humanitat que el President sens dubte va agrair molt en aquelles hores baixes de la retirada.

Companys va passar per la Vajol anant cap a l'exili, com també ho van fer Juan Negrín, el president de la República espanyola; Manuel Azaña i el lehendakari José Antonio de Aguirre. En els primers dies de febrer del 1939, aquest poblet fronterer es va convertir, si més no simbòlicament, en la capital de la República. Totes aquestes circumstàncies expliquen actes com el d'ahir al migdia, convertit en «una mostra més del compromís amb els valors democràtics i la justícia social, i sobretot en un homenatge als resistents republicans». Paraules llegides per Vives com a portaveu de la direcció de la Fundació Juan Negrín, que té la seu a Las Palmas de Gran Canaria, on Negrín va néixer el 3 de febrer del 1892. La seva néta, Carmen Negrín, i el president de la fundació, José Medina, van visitar la Vajol quan, ara fa un any, van participar en els actes commemoratius dels 70 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Figueres. Va ser en aquell moment que la Fundació Juan Negrín es va plantejar la col·locació d'aquesta placa, i que va deixar constància del «reconeixement al poble de la Vajol i als seus representants per haver-la autoritzada, i d'agraïment a l'hereu de la mina Canta per haver permès de situar-la» en aquest espai de la seva propietat, on abans hi havia hagut vaques i ara es van col·locant recordatoris en diversos formats de la tragèdia de la guerra i l'exili. Ahir s'hi va afegir aquesta placa i, per tancar un acte breu i concís, els assistents van cantar Els segadors. Després de l'acte, Miquel Giralt, l'hereu de la mina Canta, recordava aquell passat ple d'injustícies que té tan present. Quan se li va preguntar si la mina és oberta al públic, Giralt va fer cara de circumstàncies: els brètols en trenquen el pany tot sovint. En un altre lloc, probablement aquest seria un monument nacional.