Monumental ‘Mediterráneo’

En aquests temps de fragmentació i devaluació absoluta del disc com a obra de referència per a un artista, és gratificant l’operació que estan portant a terme molts músics –sobretot en el món del rock– per traslladar al directe íntegrament alguns dels seus discos clàssics. En aquest context, la idea que Serrat recuperés el seu monumental Mediterráneo (1971), concebut en part a l’hotel Batlle de Calella de Palafrugell, en una nova gira titulada Mediterráneo da capo –jugant amb el sentit d’aquesta figura musical: des del principi– resultava, en principi, molt atractiva. I ho va ser bastant, no del tot, divendres en la 18a participació del cantant al Festival Castell de Peralada –comptant les actuacions amb El Gusto Es Nuestro i amb Sabina–, que va ser l’estrena de Mediterráneo da capo a Catalunya. El problema és que la interpretació de les deu perles de Mediterráneo, no en el mateix ordre que en el disc, va ocupar la primera part del recital, quan Serrat encara no havia escalfat prou la veu i això, sumat a alguns desajustaments de so, va perjudicar la inicial Mediterráneo –després d’una petita suite instrumental introductòria amb diferents fragments de l’elapé– i Qué va a ser de ti. La cosa es va anar arreglant segons passaven Vagabundear, Barquito de papel, Pueblo blanco o Tío Alberto, personatge mític que va presentar com un precedent de la Gauche Divine de Bocaccio, local d’on procedeix el tamboret que l’acompanya a l’escenari. A l’altura de La mujer que yo quiero i de Lucía, Serrat ja ho tenia tot força controlat, situat al mig dels seus fidels Ricard Miralles al piano i Kitflus al teclat, i amb la viola d’Úrsula Amargós –filla de Joan Albert, un altre serratià– aportant textures inèdites al septet.

Serrat va tancar de nou amb Mediterráneo –ara molt millor– aquesta primera part, per donar pas a un segon bloc en què el mar o la mar va tornar a ser protagonista, ja des de La mer, de Charles Trenet, i més endavant amb Plany al mar, una cançó dels vuitanta on ja apuntava que estem convertint el mar en una claveguera i ara també, com va dir divendres, en una tomba.

Amb el suport de les imatges que es projectaven sobre una imponent pantalla en forma de vela marina, Serrat va anar lligant les cançons fins a crear un tot homogeni. Per exemple, després de cantar Temps era temps, on cita Quintero, León i Quiroga, va cantar el seu Tatuaje, com si fos la Piquer. Molt xerraire –per recordar amb afecte l’absent Carmen Mateu, per reivindicar el paper de la dona i denunciar la violència de gènere, o per reafirmar-se com a “xarnego” beneficiat per dues cultures, abans de cantar l’emocionant Cançó de bressol–, Serrat va allargar el concert fins ben a prop de les dues hores i mitja amb més joies com ara Me’n vaig a peu, Cantares, Menos tu vientre, Para la libertad, Pare i Hoy puede ser un gran día, i ja en els bisos, també Fiesta i Paraules d’amor. Com va dir Serrat, no podia esperar a celebrar els 50 anys de Mediterráneo, el 2021 (“Per esperar estic jo, m’entenen?”). Ni nosaltres.