Fins que surti el sol
La reivindicació política marca un Canet Rock establert al present i cada vegada més jove, que ja supera en edicions la històrica etapa dels anys setanta
Els familiars dels presos van sortir a l’escenari i, entre el públic, imperava el color groc
El Canet Rock modern ja ha superat el Canet Rock històric i se’ns presenta com un festival cada vegada més de present i menys nostàlgic. Enguany arribava a la cinquena edició, consolidant-se com la cita de referència per a un públic, majoritàriament, molt jove. I és que, després de cinc anys, un no pot evitar tenir la sensació que la mitjana d’edat ha anat baixant edició rere edició fins a situar-se a uns escassos vint anys.
Després d’unes primeres edicions en què l’organització apostava per mantenir un cert lligam històric i obrir-se a un target més intergeneracional tirant d’alguns dels clàssics del rock català dels noranta, enguany el protagonisme absolut era per als grups de nova generació, amb La Raíz, Els Catarres, Txarango o Zoo al capdavant. I això es traduïa en un públic jove que, des de primera hora de la tarda, convertia aquest municipi del Maresme d’encara no 15.000 habitants en un formiguer de gent que es dirigia cap al pla d’en Sala. El recorregut que va des de la parada de tren fins al recinte del festival era una autèntica marea humana, a punt de viure una de les nits més esperades de l’any.
Ja a lloc, Sense Sal ens rebien amb Fins que surti el sol, una cançó que semblava feta a mida per a l’ocasió. Els terrassencs viuen un moment dolç i, tot i la baixa de la seva cantant, Alícia Rey –que està en procés de recuperació després d’un accident i només va poder participar en un parell de cançons–, aconseguien congregar un públic molt més nombrós del que és habitual a quarts de sis de la tarda.
El seu bon rotllo contagiós donava pas a la descàrrega soul de La Soul Machine, que en aquesta ocasió s’unien amb la companyia de hip hop Brodas Bros en un dels espectacles inèdits del festival. Un altre dels moments marcats amb vermell era l’actuació d’Animal, que estrenava la gira de La melodia del foc, el seu segon disc. Un disc publicat a principis de març però que fins ara no havia sonat en directe. Temps, doncs, perquè el públic interioritzés les cançons i arribés a Canet amb els deures fets.
Passada l’explosió de Només amb tu –la cançó que el va veure néixer– de fa un parell d’estius, el cantant tenia el repte d’enganxar el públic amb noves cançons i, si s’ha de jutjar pel seu primer directe, ho ha aconseguit. El pla d’en Sala presentava ja un aspecte més que acceptable i les noves cançons eren ja corejades pels seus seguidors. Bam bam donava el tret de sortida a un directe que trobava el punt d’equilibri entre la novetat i el primer disc i que, això sí, seguia tenint en Només amb tu el seu moment àlgid.
Brams eren els encarregats de prendre’ls el relleu. La banda més veterana del festival –i gairebé l’única formada abans del canvi de segle– actuava per segona vegada al festival amb un directe marcat pels clàssics i on havia promès col·laboracions d’amics. Al final, però, l’únic convidat era Joan Masdéu, que posava veu a L’últim tirabol. En el primer Canet post 1 d’octubre els berguedans hi posaven la primera gran dosi de reivindicació, acompanyada per un mar de cartolines grogues repartides entre el públic.
Un Canet ‘groc’
La reivindicació política, però, prenia tot el sentit instants després, amb la presència a l’escenari dels familiars dels presos polítics. “Avui, molts de vosaltres veureu sortir el sol. Esperem que aviat puguem veure plegats sortir el sol amb llibertat”, demanava Blanca Bragulat, dona de l’exconseller Jordi Turull. I és que la situació política impregnava un festival nascut sota la dictadura franquista com un clam de llibertat i que encara conserva l’essència d’aquell esperit compromès dels primers anys.
El festival seguia amb el directe enèrgic i trepidant de Doctor Prats que, amb nou disc sota el braç, feien esclatar el públic mentre el sol començava a caure i Canet s’encaminava cap a una de les nits més llargues de l’estiu.
