“De seguida em vaig adonar de la realitat de l’art català”

De bon començament, el meu projecte de galeria s’enfocava cap a l’edició del llibre d’artista i la relació entre l’art i la literatura. Era un tema que havia desenvolupat en la meva primera galeria de París. La primera galeria de Barcelona va ser una continuïtat de la de França.

De seguida em vaig adonar de la realitat de l’art català i dels artistes que anava coneixent. De fet, era una de les raons per les quals m’hi vaig instal·lar. Alguns havien estat força coneguts en altres temps i havien perdut inexplicablement protagonisme. Tot i haver nascut a Galícia i haver estudiat a Madrid i París, em cridaven l’atenció alguns artistes que havia conegut per exposicions i fires però que no tenien galeria.

No ben bé, sinó que es va convertir en una segona part del meu projecte professional i personal. Em vaig interessar en aquesta recuperació del que el mateix sistema de l’art a Catalunya havia desplaçat. No parlo tant de la part institucional, sinó de la del mercat, que és a la que em dedico. Ha estat una línia que m’ha agradat explorar i que no penso abandonar.

No ho sé. Suposo que jo tinc la mirada del que ve de fora, i des de fora del tauler sovint és més fàcil interpretar la partida. Gairebé sempre els principals enemics d’una ciutat són els seus mateixos habitants, i ho dic sense mala intenció. Venint d’una ciutat tan gran i dura com París, Barcelona em va resultar agradable per viure-hi. I amb l’art em va passar exactament el mateix. A Catalunya sempre hi ha hagut una gran tradició d’art contemporani, tant dels que han nascut aquí com dels que s’hi han instal·lat.

Tot i que teniu una visió pessimista, la ciutat té un gran atractiu i tothom la vol visitar. El que em pregunto és per què aquest gran actiu turístic no té una traducció en el món cultural. De la mateixa manera que els visitants que viatgen a París, Nova York, Londres o Roma van als seus museus, no entenc per què Barcelona no promociona més el seu art i la seva cultura.

És un repte afegit. Per mi París va ser una ciutat de formació, que em va marcar força. Vivia a París sola, amb una nena petita, i després de molta brega vaig poder crear la meva pròpia galeria. Allà la competència era brutal, però aquesta dificultat fa que hagis de fixar-te molt per evitar moviments en fals i espavilar-te en l’aprenentatge. Potser ara enyoro aquestes ciutats on hi ha una gran tradició artística i un mercat gran, però no em penedeixo de ser aquí.

I tant. També hi va haver un tema personal. Sabia que si la nena es feia gran tindria més problemes per tornar i en el moment de triar ho vaig fer per Barcelona per les seves possibilitats i també per la meva nova parella. Amb el temps, la noia ha tornat a París, però part de la infantesa i l’adolescència la va passar a Barcelona, i crec que hi tornarà. Ho espero, però ja serà una elecció seva.

Aquest any Arts Libris en farà deu. L’èxit ha estat arribar a aquesta xifra. Són projectes que en comptades ocasions duren tant de temps. Ha estat una tasca de tirar endavant de mica en mica. Poca gent se’l creia de bon començament, però mai l’he volgut considerar com a consolidat, cada any he volgut que es renovés i es mostrés viu. Econòmicament has d’anar molt amb compte, però sempre he tingut cura a calcular fins on podia arribar i quins eren els meus límits. Crec que el projecte ha equilibrat l’economia amb els continguts. Si no, hauria estat inviable, incompatible i l’hauria tancat. Hi ha projectes molt interessants però que no són sostenibles. Afortunadament el meu gestor m’ha permès avançar sense massa risc, quadrar números i repetir-lo.

Va ser una iniciativa que venia determinada per la meva relació amb el llibre. A París havia participat en fires europees i americanes sobre el llibre d’artista. Quan vaig arribar aquí i vaig veure que Barcelona ho tenia tot per poder acollir una fira d’aquestes característiques, tant pels seus escriptors i artistes com per editorials com ara Gustavo Gili i Cometa. També artistes com Picasso, que van fer llibres. Va coincidir quan Catalunya va ser convidada a la Fira de Frankfurt i el primer petit simposi a Barcelona va tenir un gran èxit, cosa que ens va moure a proposar-lo, fins que el Santa Mònica ens va acollir.