Maternitat d’arrel

Serà una nena. La danzaora (sovint se la reconeix amb aquest nom per evidenciar que vol superar el concepte clàssic de bailaora de flamenc) Rocío Molina fa anys que volia ser mare. Però la professió li demanava que ho endarrerís. Al novembre, van fer un taller amb Sílvia Pérez Cruz en el Temporada Alta en què només van enfocar-ho des del desig de ser mare. Després d’un any de preparar el seu cos per a la maternitat, presenta avui i demà Grito pelao, un espectacle acabat d’estrenar a Avinyó. Està embarassada de quatre mesos i amb la satisfacció de poder conciliar ballar i ser mare. La que farà àvia al desembre d’una nena ho sap des de l’ecografia d’abans-d’ahir.

Grito pelao serà un espectacle amb data de caducitat. Només el realitzarà durant l’embaràs: “Ens sembla romàntic que l’espectacle mori quan neixi una vida.” Van programar la gira (també passaran per Màlaga, Madrid, Saragossa, Nimes i París) sense la garantia d’haver triomfat amb la fecundació. O que l’embaràs li impedís ballar. O que el perdés durant el trajecte. Igualment, farien l’espectacle d’aquesta experiència vital. Molina admet que ara, per primera vegada, ha escoltat el cos per veure què ha d’evitar ballar. Ha baixat molt l’energia (el seu taloneig és en menys salts, però manté la intensitat i el cop rotund) i, ara, li va molt bé proposar una peça tendra. Ja percep que la maternitat l’ha portat a relativitzar tot el seu món anterior. També aclareix que no se sent heroïna de res, sinó que ha respost a una necessitat vital com les de les altres mares: ella entenia que si deixava de ballar transmetria negativitat a la criatura perquè necessita el ball per sentir-se contenta amb ella mateixa.

Sílvia Pérez Cruz (que també balla i que ha compost els temes a partir de la relació entre les tres dones) era la garantia que l’espectacle tindria intensitat, si ella no pogués ballar. L’arribada de la seva mare, Lola Cruz, és un cant a la imprevisibilitat. Ella havia estudiat ballet dels 8 als 18 anys però va abandonar-ho quan es va casar. Ara, de manera inesperada, ha debutat als escenaris. I ha recuperat la relació d’una filla que es passa molt temps viatjant per representar els seus espectacles arreu del món. Molina no s’atreveix a cantar però sí a parlar per primer cop dalt de l’escenari. Tant Molina com Pérez Cruz van decidir construir un llenguatge des de zero: “Vam començar estirades a terra tocant-nos colze amb colze, retrobant-nos”, exemplifica un dels exponents del flamenc més contemporani juntament a Israel Galván. L’espectacle s’acompanya amb un suggeridor treball audiovisual que va tenyint l’espai donant-li textura de líquid amniòtic, però també incorporant moments a la passió i als elements més biològics.