Una escola modèlica

M algrat l’escàs període en què va dur a terme la seva tasca, la Mancomunitat de Catalunya es va convertir en un referent en moltes matèries, entre les quals cal comptar l’educació. El 1914, quan va començar a funcionar, el panorama era desolador. En un estudi d’Alexandre Galí, un dels pares de la pedagogia catalana, es remarcava la precarietat dels equipaments, amb més de 335 escoles que es podien qualificar de “dolentes” i 931 de “regulars” per al conjunt del país. Els recursos eren limitats, però hom es va plantejar el repte de dissenyar i construir quatre equipaments que posessin de manifest el model de la Mancomunitat en l’àmbit educatiu. A través d’un concurs, es va acordar construir una escola a cada província. Els municipis que hi participaven havien d’aportar els terrenys i confegir una memòria sobre la situació de l’ensenyament al poble. En el cas de Girona, el municipi escollit va ser Palau-saverdera, que es va comprometre a destinar-hi el 47% del pressupost. De fet, el poble havia decidit construir les escoles amb el seu esforç, però va optar per concórrer al concurs de la Mancomunitat. L’equipament, dissenyat per l’arquitecte Francesc de P. Nebot, s’adequava als paràmetres d’una escola moderna i recordava “les antigues construccions rurals catalanes”. Segons una descripció apareguda a la premsa, a la banda baixa hi havia els lavabos, una saleta de visites i les aules dels nois, mentre que el primer pis era reservat a les noies. El mobiliari era sobri i “en lloc de bancs hi havia cadires”. A les vitrines se situava “el material d’ensenyança i escollides col·leccions d’història natural, aparells de química i física”. A totes les sales, hi presidia “el crucifix o una imatge del Redemptor o de la Verge Maria. No hi faltava tampoc el seriós retrat del rei d’Espanya ni el gran català que va concebre i impulsar l’obra de la Mancomunitat, l’eximi Prat de la Riba”.

La inauguració de l’equipament, programat per al dia 13 de maig de 1920, es va convertir en un acte d’afirmació catalana, amb el poble endomassat de punta a punta. Segons les cròniques que van aparèixer a la premsa comarcal, amarades del sentiment patriòtic que transmetia l’acte, “100 banderes catalanes voleiaven pels carrers de tota la població, recollint en els seus colors gloriosos els primers esclats de sol del dia clar”. De bon matí, des de l’estació de Vilajuïga van arribar les personalitats convidades, entre les quals hi havia el rector de la Universitat i el conseller de la Mancomunitat i president de la Diputació de Girona, Agustí Riera. La comitiva va completar el darrer tram amb tartanes i les autoritats locals van anar a rebre-la a peu de la carretera. En primer terme hi havia l’alcalde, Josep Espelt. Tot seguit, una orquestra “va llançar a l’aire les notes vibrants d’Els segadors, himne nacional de Catalunya, escoltats a cap descobert”. La comitiva va avançar cap al centre del poble i, des dels balcons, els veïns es van descobrir al seu pas. La gent anava endiumenjada: “L’airosa barretina empordanesa, que orgullosament portaven els vells del poble, barrejava els seus colors vivíssims amb les barres de sang de l’ensenya nacional.” Després del corresponent ofici, les autoritats es van dirigir a les escoles i, després de recórrer les diferents dependències, van dur a terme els parlaments des d’una tribuna aixecada al jardí davanter de l’escola. El president de la Diputació va fer una síntesi de l’obra “reconstructora de la Mancomunitat” i va remarcar que “l’obra portada a terme a Palau-saverdera [...] seria una prova més de l’enlairament de l’esperit català i de la seva capacitat per refer-se”. Tot seguit, més de seixanta comensals van celebrar un banquet i, abans d’acomiadar-se, un cor infantil va entonar algunes cançons. Els actes van finalitzar a mitja tarda, amb una audició de sardanes a la plaça del davant de l’escola, que a partir d’aquell dia va passar a anomenar-se de la Mancomunitat. La inauguració es va perllongar alguns dies després, concretament l’1 de setembre, quan va fer-se realitat una idea llançada aquell mateix dia: aconseguir, a través d’una subscripció popular, una senyera perquè onegés a la façana de les escoles. L’ensenya va completar un acte en què la modernitat educativa va anar indestriablement lligada a la reivindicació nacional.