Potència llatina

La banda mexicana Maná va mostrar dilluns a Cap Roig que sap perfectament què espera d’ells el públic. Després d’encetar el concert amb la potència de Manda una señal, van posar tothom dret amb la vintena de temes que van tocar durant prop de dues hores. La banda encapçalada per Fher Olvera és el grup llatí que ha venut més discos de la història (més de 40 milions). Han publicat nou àlbums, han guanyat desenes de premis i estan acostumats a tocar davant desenes de milers de persones. I tota aquesta experiència es va traduir en un concert espectacular a l’escenari de Calella de Palafrugell, on, a part de lluir-se amb el seu rock energètic –molt aplaudits els solos de bateria i de guitarra–, també van aprofitar el format reduït per tocar en acústic cançons dels seus primers discos, com Te lloré como un río, Se me olvidó otra vez i Eres mi religión. Abans, però, ja havien fet ballar i corejar himnes ineludibles, com el Corazón espinado que van popularitzar amb Santana, Oye mi amor, Bendita tu luz, Vivir sin aire, Mariposa traicionera, Labios compartidos o De pies a cabeza. Amb paraules d’agraïment per al públic català –i una referència al Barça inclosa–, també van reivindicar Mèxic tocant la famosa ranxera El rey. Però no tot és previsible, i entre històries d’amor i desamor van aprofundir en el seu missatge ecologista a Cuando los ángeles lloran, dedicada a l’activista brasiler Chico Mendes, que va ser assassinat el 1988 per un grup de terratinents mentre defensava l’Amazònia de la desforestació. La provocació va ser a mans del bateria, el carismàtic Álex González, que va cantar Me vale. I en el tram final del concert, amb un públic més que entregat, directament subjugat, va arribar el torn d’El muelle de San Blas i Clavado en un bar, que van servir per presentar la resta de la banda: el guitarra Sergio Vallín i el baix Juan Calleros, als quals s’ha afegit als teclats el sevillà Juan Carlos Toribio. El públic en volia més i el grup va tornar a sortir per acabar amb Rayando el sol. Dilluns la festa va ser llatina, però no s’acaba aquí, perquè, tal com va recordar Fher Olveda, a l’estiu cada dia és dissabte.