Pròxim capítol: 75. La festa del peix (Banyoles, Pla de l’Estany)
El vaixell oblidat
El 8 de març de 1939, pocs dies abans de l’acabament de la Guerra Civil, el vaixell francès ‘Saint-Prosper’, carregat amb 300 tones de petroli, va topar amb una mina i es va enfonsar a la badia de Roses
El naufragi va provocar la mort dels 27 tripulants, que, durant molts anys, van romandre a l’oblit
El 4 de març de 1939, el vaixell Saint-Prosper va sortir del port de Mostaganem (a Algèria) amb un carregament de 300 tones de petroli amb destinació a Marsella, on estava previst que arribés tres o quatre dies després. El 8 de març, però, es va veure sorprès per un fort temporal i el capità, Jules-Honoré Langlois, va enviar un missatge de ràdio per informar que havia decidit cercar refugi a la badia de Roses, sense saber que s’estava dirigint a un perill molt més gran que la meteorologia. Alguns mesos abans, durant la Guerra Civil, la badia havia estat sembrada de mines per tal d’evitar la invasió de les tropes franquistes, i, malgrat els continus advertiments en morse que van enviar-li des de la costa els vigies del puig Rom, el Saint-Prosper es va dirigir a una destrucció segura. L’explosió va arrencar literalment la popa del vaixell i el va partir en dos. Pocs minuts després, el gran vaixell, de 106 metres d’eslora, se n’anava al fons de la badia. Les imatges en tres dimensions que van poder captar-se fa alguns anys van permetre demostrar que el vaixell estava orientat cap al sud, per la qual cosa es va deduir que el capità va intentar fer cas dels advertiments i va maldar per sortir de la badia tan aviat com es va adonar del perill. En tot cas, el naufragi va provocar la mort dels 27 tripulants i una interminable fuita de fuel que es va perllongar durant setmanes i setmanes.
El misteri del Saint-Prosper es va mantenir durant anys. L’únic supervivent de la tragèdia (un tripulant que, suposadament, tenia accent grec però que, en realitat, parlava bretó) va fer creure en la possibilitat que es tractés d’un vaixell d’origen hel·lè, però va morir hores després a l’hospital militar de Roses sense poder donar més detalls. La propietària del vaixell, la Société Navale de l’Ouest, va comunicar la desaparició als familiars i la notícia va aparèixer a la premsa local de Rouen, d’on era originària bona part de la tripulació; però ningú va poder esbrinar on s’havia enfonsat. La Guerra Civil gairebé va enllaçar amb la mundial i aquella catàstrofe marina va restar en l’oblit, malgrat els intents dels familiars per recuperar els cossos o, com a mínim, per tenir coneixement de les circumstàncies del naufragi. Durant molt anys, doncs, el Saint-Prosper es va convertir en un immens misteri, i els pescadors de la zona van anomenar-lo “el petrolier” o “el ganxo”, atenent al fet que hi enganxaven voluntàriament les seves xarxes mentre feinejaven a la badia. No va ser fins al 1967 que un submarinista del Centre de Recuperació i Investigacions Submarines, Eusebi Escardíbul, s’hi va acostar per casualitat quan intentava desenredar les xarxes d’un pescador. Després de netejar lleument la campana, va poder desvelar la identitat del vaixell. No es tractava d’una embarcació grega, sinó del Saint-Prosper, del qual s’havia perdut el rastre gairebé quaranta anys enrere. El bussejador va comunicar la descoberta que havia fet al Registre Internacional de Classificació de Vaixells i a la Société Navale de l’Ouest, però aquesta última no en va donar coneixement a les famílies amb l’excusa que això acabaria fent “reviure un dolor que el pas del temps havia apaivagat”. Malgrat tot, la descoberta no va passar desapercebuda, com a mínim al nostre país. I fins i tot TVE va dedicar-hi un reportatge i va demanar informació a la naviliera, però la companyia va al·legar que la documentació s’havia cremat a la Segona Guerra Mundial. Les dificultats comunicatives es van anar esvaint amb el pas dels anys i, finalment, el febrer del 2004 un descendent de les víctimes, Michel Guillou, va descobrir per casualitat aquella troballa mentre navegava virtualment a través del portal web de Franck Gentili, un bussejador apassionat de les restes. A partir d’aleshores, els contactes entre un costat i l’altre de la frontera es van precipitar i també va quedar obert el camí per a un reconeixement a les víctimes. L’any següent, es va portar a terme un primer homenatge, al qual van assistir tres famílies, i quatre anys després es va celebrar un acte oficial, en el qual van fer acte de presència una trentena de familiars. Durant aquella jornada, a més a més, es va inaugurar una estela que recorda aquella tragèdia. Aquell dia, finalment, el vaixell Saint-Prosper i els seus 27 tripulants van començar a recuperar-se de l’oblit.