Sense por de jugar-se la pell

La divina Maia Plissétskaia (1925-2015) afirmava en unes declaracions recollides l’agost del 1989 en aquest diari per Miquel Pairolí: “La perestroika no està pas resultant favorable per al ballet. No es crea repertori, no hi ha grans estrelles ni sembla que n’hi hagi en un futur proper. El Bolxoi va de cap per avall...” Paraules dures de qui va ser primera ballarina i ànima del Bolxoi. En aquell moment, Svetlana Zakharova tot just tenia 10 anys, l’edat amb què va ser acceptada a l’Escola Coreogràfica de Kíev, i estava encara lluny de convertir-se en la primera ballarina del Bolxoi i en la nova estrella de la dansa del segle XXI, que Plissétskaia trobava a faltar en l’horitzó de l’escena russa de finals del segle XX. Perquè Zakharova és ucraïnesa de naixement, però la seva ànima és russa, no només pel fet de ser amiga de Putin i haver estat diputada del seu partit, Rússia Unida.

Plissétskaia es lamentava també de la manca de nou repertori, i també en això Zakharova sembla disposada a contradir-la: als 39 anys, aquesta ballarina que ja ho ha conquerit gairebé tot –també ha estat ballarina estel·lar del Mariinsky de Sant Petersburg i de la Scala de Milà– demostra que és una artista inquieta i, sense por de reconèixer públicament que no està capacitada per dissenyar coreografies, les encarrega a altres creadors. Zakharova va presentar dilluns tres coreografies de diferents autors, sota el títol genèric Amore, al Festival Castell de Peralada , acompanyada per altres estrelles del Bolxoi en aquest projecte molt personal –The solo project, com es presenta al seu web–, estrenat el maig del 2016. El Festival Castell de Peralada, que té en la dansa un dels eixos fonamentals de la seva programació –altres tres espectacles en aquesta edició: del classicisme de la Giselle del Capitole de Tolosa al postflamenc de María Pagés i la fusió de dansa, hip-hop i músiques barroques que tancarà divendres aquesta edició, amb Folia–, va viure dilluns una nit apoteòsica, que el públic va recompensar amb una llarga ovació i apassionats bravos cridats en honor de tots els intèrprets, però sobretot d’ella, Svetlana, amb el seu estratosfèric talent.

Sense por de jugar-se la pell i el prestigi –i les articulacions– en l’espai indefinit que queda entre la dansa clàssica i la contemporània, Zakharova no té cap inconvenient a ballar papers de grans dramatisme com els de les dues primeres coreografies de la nit –Francesca da Rimini, del també ucraïnès Yuri Possokhov, lliurement inspirada en La Divina Comèdia de Dante, i The rain before it falls, de Patrick De Bana, exballarí de la Compañía Nacional de Danza a l’època de Duato–, dues històries de trios amorosos força inquietants, per acabar la nit amb Strokes through the tall, una divertida coreografia de la irlandesa Marguerite Donlon a partir de la Simfonia núm. 40 de Mozart, gravada per l’Orquestra de l’Òpera Nacional d’Anglaterra. En aquesta peça, Zakharova i els seus cinc acompanyants masculins juguen, primer amb faldilles i després amb fracs, en una gran farsa de la qual la prima donna no només surt indemne, sinó reforçada per mostrar la seva amplitud de registres.

Abans, en el paper de Francesca, entre guardians de l’infern i dames de la cort –onze ballarins en escena–, Zakharova va dansar, sobre la música de Txaikovski, el seu amor tràgic amb Paolo (Denis Rodkin), contra la voluntat de Giovanni Malatesta (Mikhail Lobukhin). I a The rain before it falls –un títol inspirat per la novel·la homònima de Jonathan Coe–, ella, De Bana i Denis Savin flotaven per un tortuós paisatge sonor en què sobresortien les notes de Bach interpretades per Glenn Gould.