Ressons de Sarajevo

Pontós, dissabte passat. Al pati, que des de fa uns mesos gestiona el col·lectiu Mute per fer residències artístiques amb la complicitat del veïnat, un Jesús rep tothom beneint-los. El paratge que proposa Hui Basa (una de les companyies que formen part del programa de suport a la creació de Fira Tàrrega) serà molt més desolador: Tha Tzpar (L’Espera) planteja una situació límit de guerra, amb franctiradors traïdors que amenacen els vulnerables. Una nova Sarajevo, en la pista envellida de frontó dels maristes de Pontós.

La directora i dramaturga Lali Álvarez, autora de Ragazzo i Barcelona (Contra la paret), construeix amb la companyia Hui Basa un quadre antagònic de por i d’esperança. Només la música (de fet com passava amb el Kamerni Teatar de Sarajevo durant el llarg setge) semblava ser l’únic element que insuflava vida a unes víctimes sense esma ni ànim de res. Només esperar que s’acabés el combat i que deixessin de disparar contra la població civil.

A la por de la dona, interpretada per Lola González (que ja carrega quatre crespons de familiars morts per aquell conflicte), se li afegeix la indecisió del jove (Jorge Albuerne) i la passivitat del pare (Sasha Agramanov). La noia, interpretada per Alba Saez, és l’única que està receptiva i que es rebel·la contra la por, que tenalla la resta. Així, construeix una mena de violoncel que serà una segona vida per al seu pare. La música, com en el darrer treball de Projecte Ingenu (Vaig ser Pròsper o recordant La Tempesta), acaba sent el canal de connexió i emoció amb l’espectador. Hi ha un preciós ball final agònic de la noia. La noia, Aia, és l’única que espera una nova vida, que acull l’hipotètic enemic (David Teixidó) i que vol posar fi a la misèria al més aviat possible. Els altres, porucs, prefereixen no perdre el bri d’humanitat que els queda. Aia s’atrevirà a deixar de caminar per les voreres, a exposar-se a l’òptica de l’enemic.

El públic només pot intuir què els manen els personatges a partir de gestos i crits que, per moments, poden intimidar. Potser no cal dir tant; és la intenció el que marca. Tot i així, es percep el drama, el dolor i s’és còmplice amb el nouvingut, considerat per quasi tot el grup, com una amenaça.

La decisió de convertir els personatges en estrangers perquè utilitzen una llengua inventada i les expressions dels rostres (tenyits de plata) trasllada l’escena a una mena de futur postnuclear. A L’espera els protagonistes només es mouen a partir de les ordres que sintonitzen a la ràdio, que els fa presoners de la seva pròpia por. Hui Bassa, en canvi, són valents: surten del seu lloc de confort per fer denúncia. Cal fer-la partícip als espectadors amb major força. En aquestes dues setmanes i escaig la sensació de vulnerabilitat del públic creixerà, sobretot a partir de pistes sonores implacables. Les bales xiularan traïdores com la dels franctiradors cruels que assetjaven els ciutadans de Sarajevo.