Imperdible Morente

Enrique Morente pot rescatar el cant més primigeni amb la mateixa facilitat amb què tiba la corda de la tradició flamenca fins a gairebé trencar-la. Pot saltar d'un extrem a l'altre en un segon de geni, i això el fa imprevisible. A Santa Coloma de Gramenet, en el darrer concert del primer cicle Catalunya Arte Flamenco, se l'esperava amb el sol acompanyament del seu guitarrista de capçalera, el gran Pepe Habichuela, per oferir un espectacle de flamenc clàssic i ortodox. I l'home va i es presenta sense Habichuela però amb el jove guitarrista David Cerreduela, dos cantaores de reforç, tres ballarins i un bateria, i disposat a començar a rodar un nou espectacle basat en el seu penúltim disc, Pablo de Málaga, on el veterà cantaor de Granada s'inspira en la vida i l'obra de Picasso. Així és ell. Com alguna vegada ha dit el mateix Morente, de tant en tant li agrada fer experiments i penjar-se una imperdible de l'orella.

A gust i repartint força joc entre els seus acompanyants, Morente va permetre's una actuació inusualment llarga –més de dues hores– i variada, perquè abans d'atacar el seu repertori picassià va oferir una generosa mirada a obres anteriors. Va arrencar amb els seus músics encerclant-lo i interpretant un desolador cant presidiari, va cantar els versos dels seus estimats Lorca i Alberti, i va oferir una bucòlica serrana abans d'endinsar-se en la part més densa i sorprenent de la nit, la presentació en directe de les seves cançons picassianes, amanides amb la sapiència i la manca de prejudicis pròpies de Morente. S'hi combinen bases pregravades; palmes, bateria i tacons; projeccions dels bombardejos sobre Gernika i imatges de Picasso pintant; harmonies crispades; versos sobre Màlaga i sobre la guerra... i el característic timbre ronc de Morente lligant-ho tot sense treva ni descans. Guern-Irak, Compases y silencios o Café tostao, les cançons de Pablo de Málaga que el cantaor va presentar en directe, prometen un espectacle rotund i impactant.

Però la cosa no va acabar-se aquí. Morente va fer un nou gir, va arraconar bases, projeccions i micròfons, i va reunir els músics al seu voltant. En un to més lleuger i familiar, va rematar l'actuació com si estigués al pati d'una casa de l'Albaicín de Granada, cantant els Tangos de la vida, fent encabir les lletres dels boleros més populars en compassos impossibles, acompanyant els frenètics passos dels ballarins i visiblement eufòric. Experimental i tradicional, potser Enrique Morente és l'únic artista que pot saltar d'un extrem a l'altre sense perdre's.