Triomf del do de pit i de la ironia

Una cosa és que La fille du régiment creï grans expectatives als amants dels do de pit, però una altra és l'aversió que pot inspirar la cantarella militar i patriòtica que l'italià Gaetano Donizetti, aleshores establert a Paris, va integrar a aquesta òpera creada just en el moment, al 1840, del retorn triomfal de Napoleó, tot i que convertit en cendres, per ser enterrat al Panteó. És a dir, els amants dels sobreaguts esperen l'acrobàtica cavaletta de Tonio (Pour mon âme després de Ah mes amis, quel jour de fête) amb els nou do de pit, però d'altres temen la patxanga militar del Rantaplan, rantaplan i fins i tot el Salut a la France que entona Marie, la filla del regiment que va criar-la, després de trobar-la abandonada, i al final celebra exaltada tota la comitiva. El cas és que el muntatge de La fille du régiment estrenat diumenge al Liceu, amb magnífics intèrprets i una intel·ligent direcció escènica de Laurent Pelly, té la capacitat de satisfer plenament a uns i de convèncer els altres. Això perquè, amb el triomfant tenor peruà Juan Diego Flórez al capdavant, es pot disfrutar dels reptes que la partitura planteja als cantants mentre que, comptant amb les virtuts dramàtiques dels intèrprets que excel·leixen en el cas de la soprano italiana Patrizia Ciofi, la posada en escena aporta un distanciament irònic a l'exaltació patriòtica sense carregar-se la joie du vivre de l'obra. És així que, per no contradir la felicitat a la qual tendeix el desenvolupament dramàtic, Pelly ha reconegut que no va atrevir-se a fer esclatar al final una bomba com a contrapunt al «salut» a la França que, amb el canvi d'època que substitueix les guerres napoleòniques per la I Guerra Mundial, va enviar a una carnisseria els soldats que havien partit amb una flor al fusell. En lloc de la bomba apareix en escena la imatge d'un gall: el cant del gall abans de la matança.

Hi ha en aquesta posada en escena molts detalls irònics que donen una altra volada a l'òpera des del moment inicial en què la marquesa de Berkenfield (esplèndida Victoria Livingood) suposa equivocadament que ella és la madonna a la qual resen els camperols. Uns altres moments que ho exemplifiquen són el Rantanplan, cantat per una tropa que sembla borratxa, i l'entrada de la comitiva dels aristòcrates (que es mouen com zombis comandats per la duquessa de Crakentorp interpretada per un Ángel Pavlovsky que tot ho aprofita per deixar la seva empremta) al casament per poders que, finalment, no se celebrarà entre Marie i el fill de la duquessa. Marie es casa amb Tonio, que Juan Diego Flórez canta de manera esplèndida. Va abordar els nou do de pit amb una aparent facilitat i, davant dels aplaudiments entusiastes del públic, ho va repetir. Triomfador total, tot i que Patrizia Ciofi va estar divertida i exquisida.