Un gran Txékhov

L’obra d’Anton Txékhov creix any rere any. Les seves obres teatrals s’adapten cada temporada i de la seva narrativa se’n fan noves edicions –encara és recent El pavelló núm. 6 publicat per Minúscula–. La seva visió individual de l’ésser humà ens identifica a tots. En aquest context apareix la versió cinematogràfica de Michael Mayer sobre la peça teatral La gavina, una de les primeres que va estrenar Txékhov, que va rebre d’entrada unes bones garrotades per part de la crítica russa de finals del segle XX. Poc després seria un èxit total.

L’argument és senzill i la perícia de Mayer en el teatre i les sèries ha aconseguit una obra fastuosa. També pel director de fotografia Matthew J. Lloyd i el guió dúctil i versemblant a càrrec de Stephen Karam. Ambientada en un entorn arcàdic rural, tota l’obra s’escenifica a la mansió estiuenca del germà malalt de la protagonista, una altiva actiu que representa Annette Bening. Al seu voltant, un reguitzell de personatges dansen en rivalitat. El seu fill, un desequilibrat i gelós aspirant a escriptor enamorat d’una noia – Saoirse Ronan, que també voldria ser actriu i acaba sent el contrapunt de Benning–, que, a la vegada queda fascinada per l’amant escriptor de l’actriu. Tota una sèrie de personatges secundaris acaben d’arrodonir l’obra: la família del masover, el metge –un doble de Txékhov–. No cal dir que l’obra és un retrat magistral de la burgesia russa prerevolucionària i dels artistes de l’època, presumptuosos, arrogants i narcisistes com els d’ara mateix. El talent de Txékhov per transcendir supera els altres grans noms de la literatura russa del seu segle d’or, Tolstoi, Dostoievski, Gogol, Babel i companyia. A més té la sensibilitat per unir pràcticament tots els gèneres demostrant que és un escriptor total.

Mayer entén perfectament la dimensió de l’obra que adapta, però, per al meu gust, hi ha una distància –segurament un prejudici– insalvable en la credibilitat. Els personatges russos no semblen gens russos. Només pel nom. El problema és que tampoc són americans sinó que pretenent recrear una Rússia vuitcentista ha convertit el film en una pel·lícula anglesa. Això dona un aire d’impostura a tot plegat. Potser una adaptació més lliure els podria haver traslladat a Califòrnia i convertir-los en Harrys, Toms i Lindes. Grinyola una mica perquè sense que les adaptacions no anglosaxones tinguin visibilitat, una lectura així resulta molt ben feta, però un xic incòmoda. Reitero, cal veure-la.