Petita gran festa a Vic

Després d’un espectacle inaugural, dimecres, de 30 aniversari, el Mercat de Música Viva de Vic va agafar ahir velocitat amb una jornada marcada, entre d’altres escapades, pels sintetitzadors i diferents maneres d’entendre el flamenc. Mentrestant, al Teatre Atlàntida, seu més que consolidada del Mercat, diversos professionals feien els darrers speed meetings del dia, The Pinker Tones i el Quartet Brossa estrenaven Léon, una commemoració dels cent anys de la música electrònica en forma d’homenatge a l’enginyer rus Léon Théremin (1896-1993). Amb la col·laboració del Quartet Mèlt, el ballarí Toni Mira, el creador audiovisual Iban Arnau i, naturalment, dos intèrprets de théremin –un artefacte sonor que no li cal contacte físic per sonar i al qual se li atribueix ser “el primer instrument electrònic”–, Pinker Tones i Quartet Brossa van portar en escena una obra en tres moviments que, l’any passat, va ser distingida amb el premi Puig-Porret.

Mitjançant cites a Stravinski, Xostakòvitx, Copland, Gershwin i Milhaud, els protagonistes van refilar la vida de pel·lícula de Théremin: gires a Europa, sota els auspicis de Lenin, per donar a conèixer el seu invent estel·lar; projectes empresarials a Nova York; acusacions d’espionatge i deportacions a gulags siberians; noves oportunitats com a enginyer de l’Sputnik; i temps, finalment, d’indiferència i anonimat. Un espectacle, en resum, mereixedor de la vida que pugui tenir més enllà de la seva estrena ahir a Vic.

Jugant també amb l’electrònica, tot i que de manera més desinhibida i disbauxada, Joan Colomo va presentar les cançons de L’oferta i la demanda, un disc inspirat en la influència que té la macroeconomia en les relacions personals i que, en directe, posa al descobert un nou Colomo: sense guitarra, fent el tarambana per l’escenari i divertint-se amb un sextet en què no hi falten pads electrònics ni teclats vintage. “Això és per ballar! Fiesta de baile”, deia Colomo amb el to foteta i autoparòdic que el caracteritza. Al teclat, Guille Caballero, amb qui Colomo, demà a Vic, i en el marc del Sugar Illegal Fest, compartirà el retorn dels enyorats Surfing Sirles.

A Vic, ahir, també hi van confluir un munt d’artistes que evidencien que, en el flamenc més heterodox, tornen a passar-hi coses importants: l’inesgotable i radical Niño de Elche; una nord-americana –Tori Sparks– demostrant amb el grup Calamento que es pot ser de Nashville i atrevir-se amb gèneres llunyans amb mesura i convicció; Kiki Morente evocant la figura, molt lligada a Vic, del seu pare; i Alba Carmona fent-se valer en solitari després d’haver deixat enrere Las Migas.

Abans que Clara Peya estrenés un disc per al qual hi ha força expectació (Estómac) i, a les veles fora de l’Atlàntida, la coreana Lee Heemoon posés la nota exòtica d’aquesta edició, els visitants del Mercat van poder tastar dues delicadeses: Toti Soler amb Gemma Humet (que aquesta tardor publicaran el seu primer disc conjunt, Petita festa, amb versos de Papasseit, Marçal, Brel, Brassens i, evidentment, Ovidi Montllor) i Marc Parrot, que en tres passis –entre ahir i dimecres– en una diminuta vela, qualificada per ell mateix com a “refugi mental”, va defensar els seus nous temes en format de trio i una posada en escena plena de sorpreses i bon gust. Un esforç per reconsiderar la relació entre públic i artista en què es demostra que és possible viure un concert sense estar pendent del mòbil.