Tresors amagats a la força
El Museu de Valls, atrapat en un espai de 500 metres quadrats, acumula centenars d'obres en un magatzem de dimensions reduïdes
La Casa de Cultura, l'edifici que l'any 1965 va ser planificat per l'alcalde Romà Galimany com a Museu de Valls després de dècades de reivindicacions, és actualment un equipament saturat de serveis: biblioteca, arxiu i museu en un edifici de tres pisos i planta baixa. Més de mil cinc-centes obres i només un centenar en exposició, i «algunes», com apunta Jordi París, director del museu, «no han vist mai la llum». El màxim responsable del servei insisteix en els problemes de creixement i alerta: «Falta espai i en aquesta situació el museu difícilment pot mostrar tot el seu potencial.» Jordi París no és gens optimista sobre el futur de l'equipament, en un context econòmic gens favorable i amb l'interès cada cop més centrat en el museu casteller. Les possibilitats de creixement del Museu de Valls han estat ignorades successivament pels governs que han estat al capdavant de la política municipal i, avui, pocs tenen present aquella època efervescent, ben documentada, en què personatges influents a la ciutat, com ara l'industrial Francesc Blasi Vallespinosa o el metge particular de Manolo Hugué, van fer importants donacions a finals dels cinquanta. La col·lecció d'art –una de les quatre que integren el Museu de Valls, juntament amb la d'arqueologia, etnografia i història– es va ampliar posteriorment amb aportacions de col·leccionistes com ara el matrimoni Rodon-Giró, tan avesat al món artístic i cultural que el seu patrimoni va ser l'origen de l'actual Biennal d'Art de Valls. L'arquitecte Cèsar Martinell, un altre dels impulsors del museu, hi va afegir profunditat històrica amb una sèrie de talles setcentistes de l'escultor Bonifàs que van ser rescatades dels estralls de la Guerra Civil espanyola.
L'espectador, però, difícilment pot seguir el discurs museístic íntegre a les dues plantes de 280 metres quadrats cadascuna. Els entesos consideren la de Valls una de les quinze primeres col·leccions de pintura catalana dels últims 130 anys. Aquesta interessant mostra té com a punt de partida el realisme tradicional de Galofre Oller i repassa la influència impressionista d'Isidre Nonell, Eliseu Meifrèn o Ignasi Mallol. També hi són representats Manolo Hugué, Olga Sacharoff, Suazo, Amat, Tàpies o altres autors de moviments més renovadors, com ara Fenosa, Cuixart, Mercadé i Guinovart. De les generacions més recents el museu preserva peces de Llimó, Bartolozzi i Amat. I de fora de Catalunya té Chillida i Palazuelo. Destaquen les adquisicions i dipòsits del fons de la Generalitat, del fotògraf Francesc Català-Roca o de Daniel Giralt-Miracle. Malgrat la situació d'opressió, el museu espera un nou ingrés, el d'una trentena de peces de pintura, fotografia i escultura del fons d'art de la Generalitat.
Una col·lecció d'arqueologia menyspreada
A. ESTALLO«La nostra problemàtica va lligada a la del museu. Si no es pot exposar l'àmbit artístic, encara menys l'arqueològic», diu en un to pessimista Ester Fabra, portaveu de la comissió d'arqueologia de l'Institut d'Estudis Vallencs. L'arqueòloga està convençuda que «les autoritats no mostren la voluntat de solucionar aquesta problemàtica» i insisteix que «tot i que no es fa difusió del contingut del fons arqueològic, sí que som coneguts en mitjans especialitzats i alguns municipis com ara Alcover ens han vingut a demanar peces per a exposicions». El fons arqueològic té actualment unes nou-centes peces catalogades «i les més interessants les tenim ben resguardades», declara la portaveu de l'entitat, que s'ha de conformar a tenir les peces «només posades en vitrines, però no exposades, sense cap discurs museístic». La comissió d'arqueologia ha treballat en la reconstrucció de jaciments de gran interès, com ara el forn de Fontscaldes, un dels més interessants de Catalunya, o la vil·la romana del Vilar, «però hi cal seguir invertint perquè com en tot el patrimoni en general la preservació no acaba mai i s'ha de mantenir», alerta Ester Fabra, que llança un missatge explícit als governants municipals: «El patrimoni també pot ser una eina de promoció de la ciutat.»
L'expansió de l'arxiu comarcal
A. ESTALLO
D'aquí a un any la biblioteca popular que ocupa la primera planta de l'edifici es traslladarà a un nou edifici i l'Arxiu Comarcal de l'Alt Camp, que és a la planta baixa, és el principal candidat a ocupar l'espai buit. L'alcalde, Albert Batet, apuntava recentment en un discurs públic que el recinte que deixaria la biblioteca podria ser per al museu, però s'entreveuen altres alternatives. «Damunt la taula hi ha de fa temps una proposta de conveni de cogestió entre l'arxiu comarcal i l'arxiu municipal, el qual està sobresaturat i podria ser traslladat a la Casa de Cultura», comentava Salvador Cabré, director de l'arxiu comarcal. La cogestió ja s'ha aplicat al Pla de l'Estany, el Vallès Oriental i el Baix Camp, i permetria a l'arxiu comarcal redistribuir el servei, que de moment disposa de prou superfície al dipòsit de les instal·lacions per continuar arxivant documents durant anys. Els 127 fons que custodia l'arxiu ocupen 1.800 dels 3.000 metres lineals de prestatgeries, però aviat es convertiran en 5.000 metres lineals gràcies a la instal·lació d'armaris compactes. L'arxiu conserva unes deu mil diapositives, 280 plaques de vidre i unes cinc-centes fotografies, a més d'un incunable, un llibre de les constitucions de Catalunya del 1481.