La carrera amb un peu a Catalunya i l’altre més enllà del Pirineu de Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) ha agafat una nova embranzida gràcies en part a Lazzaro feliz. El seu primer treball en italià, que li eixampla encara més el ventall d’opcions laborals, ha obtingut el premi al millor guió del Festival de Canes i tres guardons al recent Festival de Sitges: premi especial del jurat, de la crítica i del Carnet Jove. En vam parlar a Sitges.
Quines referències teníeu al cap per fer la pel·lícula?
No soc molt de referències. Jo soc molt fan d’Alice Rohrwacher, la directora, és una persona desarmant: honesta, molt intel·ligent, valenta, afectuosa... És italiana amb arrels alemanyes, i ha vist molt cinema; està influenciada per De Sica, Fellini, Pasolini... Ha begut d’aquestes fonts i s’ha construït a partir d’aquests referents, però ella no parla mai de referències.
La primera idea que té és de fer una pel·lícula política, que té a veure amb allò social, amb el que passa avui dia. Volia fer un cinema que serveixi d’alguna cosa, lligat a les preguntes que ens puguem fer i potser les solucions, i fer una pel·lícula sense que sigui pamfletària ni demagògica. Té aquest punt fantàstic que aporta el personatge de Lazzaro. És un personatge desarmant en un món de grans enganys que es perpetuen, de tal manera que ja no som conscients que vivim enganyats. Parla del fet que dins el gran engany que ens ofega encara hi ha espai per a la innocència i la bondat. Tot i que aquests conceptes han quedat enrere respecte a l’ambició o el creixement.
Per què diu que Alice és una persona desarmant?
Perquè vol tornar a una cosa tan senzilla com posar-se al lloc de l’altre. És una pel·lícula que sense ser religiosa parla de la religió d’avui, de l’església gairebé com una empresa... Una religió més primigènia, ancestral, que és compadir-se del més feble, posar-se al lloc de l’altre. Això avui dia, en aquests temps de competència, creixement i ambició, de testosterona, és desarmant. Ens enfrontem al dolor a través de la bondat.
La pel·lícula parla d’estafes a la gent a diferents nivells...
Sí, la pel·lícula parla d’un gran engany d’una marquesa a un grup de camperols a qui no explica que ha arribat el segle XX i hi ha uns drets socials i sindicals; encara viuen en un règim feudal. Quan aquest gran engany es destapa, van a la ciutat i es troben el gran engany que vivim nosaltres ara. Sembla que aquest món industrial i urbà ha de ser la salvació, però la segona part és encara més tràgica que la primera. És més còmica, però el gran engany continua. Al final sempre acaba havent-hi explotats i explotadors, i els mitjans ens fan creure que encara hem de treballar més, hem de ser més productius, aquesta és la clau del tema.
El seu personatge fins i tot exclama “collons!”, en català, en un entorn molt italià.
Un cop més és una història inaudita, és el paradigma de la sort que he tingut en la vida de trobar-me amb el cinema. Em va trucar l’Alice Rohrwacher, em va dir que havia vist pel·lícules meves i que li agradaven molt, i que tenia un personatge molt maco per a mi. Li vaig dir que no parlava italià, però em va dir que li anava perfecte. Vaig llegir el guió i era una meravella; el meu personatge es diu Ultimo i com que el faig jo té accent, però li juga a favor, perquè la pel·lícula també parla de l’emigració, de marxar del camp a la ciutat. M’he sentit adoptat en aquesta família rural italiana.
És una pel·lícula amb un component fantàstic, però molt lligada a la realitat.
Part de la força de la pel·lícula ve del fet que sembla d’una altra època, i a poc a poc t’adones que, tot i ser una societat que ha quedat encallada en el feudalisme, està parlant d’avui. És una pel·lícula molt política, et planteja què hem de fer, perquè tots som conscients que hi ha alguna cosa que no funciona, avui, aquí, a Sitges. Està molt bé, i a més és de la mà d’una dona. El cinema, malgrat que es tracti d’aquest gènere, pot servir d’alguna cosa, planteja què hem de fer. Està bé, i més si està disfressat de lleugeresa, no és un pamflet, un al·legat polític. En parla d’una manera espiritual i penso que toca tothom, o almenys la gran majoria de gent que està més a prop dels oprimits que dels opressors.
Se’l veu més actiu, treballant tant a Catalunya com fora...
Sí, fa dos o tres anys vaig estar un temps que no sabia molt bé què passava, vaig fer teatre. Ara he treballat amb Neus Ballús, amb Lucía Alemany hem fet La inocencia al País Valencià, treballo a França, Itàlia... Estic rodant una sèrie a Còrsega que es diu Una illa, amb Laetitia Casta.