“La poesia és el forat negre on la llengua posa les seves possibilitats”

Va ser un oferiment de l’editorial. Fa temps que vaig decidir deixar de buscar en els àmbits de l’edició i dels concursos literaris. Després de presentar-me fa anys a alguns premis vaig arribar a la conclusió flagel·lant que la meva poesia mai coincidiria amb els gustos del moment.

Em feia il·lusió perquè només un s’havia publicat a Madrid. També la tria 77 poemes, que va fer l’editor gironí d’El Llop Ferotge. Conté una última part, Fragments d’un petit diccionari, que encara resta inèdita en castellà. Després vaig veure que hi ha un llibre de Joan Vinyoli, poeta català que estimo, que es diu de la mateixa manera.

Quan Orlando va començar amb les traduccions del català [acaba d’aparèixer la d’Els fruits saborosos de Carner], el primer va ser Vinyoli. De fet, quan Orlando li va consultar, va ser ell mateix qui li va dir quins poetes eren els necessaris.

Després Orlando va afegir-ne dos o tres, i també dones.

Bé, la idea era recuperar el publicat [El maletín de Stevenson, El cielo de los topos, Mapas de bolsillo i El futuro]. Els editors volien un inèdit. No van posar problemes que el llibre superés les 300 pàgines. A dins no hi és tot, però tinc pensat donar a Marc Valls, d’Edicions Roure, un llibret on potser incloc els fragments que t’he dit abans.

Hi ha una recurrència motivada pel problema de la papereria [riu]. És com un joc: allò que t’està passant a la ment ha d’entrar en la pàgina de la llibreta. Si la cosa et continua inquietant, en fas un altre.

Sovint s’incrementa la producció, però puc estar mesos sense fer res.

Tinc una tendència al costat fosc, però el que intento és anar cap a la llum, a la comprensió i a l’ofrena col·lectiva de les pròpies paranoies, i projectar el que dic en els altres. En cas contrari, vivim en un monòleg etern o en l’autisme.

I tant!, això sempre. La poesia és el vell cant, que va canviant en relació amb l’estat de la llengua o del magma poètic que crea la comunitat dels poetes. Ho dic fins i tot tenint en compte els poetes més singulars. Els poetes ens llegim per saber com els altres encaren el problema, perquè la poesia és, sens dubte, un problema. Un problema, és clar, que intentem resoldre. Em pregunto si la poesia és l’epicentre de la llengua. En tot cas és el forat negre on la llengua posa en joc les seves possibilitats a través de la ment d’un poeta en concret que en aquell moment està treballant uns versos, en què l’acumulació del seu treball és sempre una proposta.

Sí, és una llarga investigació compartida... Deixem els poetes gelosos a part.

Quan Bolaño fa Los perros románticos fa una picada d’ullet a unes tendències, que provenen de Grècia i que arriben fins als romàntics. La secta dels cínics eren anomenats “gossos”. Després el terme cínic va acabar sent pejoratiu. Són nocions que cal recalcar i puntualitzar sempre. És també la poètica de la intempèrie, de l’exposat, del que es resisteix a l’omnipoder.

Tornar a Xile implicava tornar al terror. A més, la meva família ja era a Mèxic. Jo i Roberto simplement vam continuar el viatge. Ja érem fora fugint de l’exili de Pinochet. També és cert que el meu germà ja vivia aquí. Vaig arribar en el moment de l’efervescència de tot, del destape i les llibertats.

Ja ho crec. I ho vèiem cada dia al carrer Tallers, al centre neuràlgic de les manifestacions més dures. Ens terroritzava la possibilitat que ens detinguessin i ens deportessin a Xile.

El meu pare va mantenir la seva catalanitat fins als 16 o 17 anys. Feia un programa de ràdio en català a Valparaíso, fins que els franquistes van obligar que el tanquessin.

T’explicaré un secret. Quan la majoria dels poetes es preparaven per gaudir de la nit, Roberto es retirava a les nou per escriure. És també l’èxit del treball.